Penso que l'estiu és un bon temps per a la música. Per a la música suau, aquella bona música que sempre fa companyia. Nits estelades i breus. Vacances i festes de poble. Petites orquestres que sonen a la plaça. Podria ser, no sé que en pensaràs tu, un bon temps per escoltar boleros, per exemple. Avui n'he recordat un de prou antic, aquell que acabava amb un contundent: recordar es volver a vivir. Ja no recordo ni qui el cantava, ni la resta de la cançó. La memòria, ai, el complicat arxiu de la memòria.
És cert que recordar pot representar un tornar a viure, o a reviure, com deia la lletra de la cançó. Penso però que la memòria dels humans és quasi sempre selectiva. Estranya, complicada, misteriosa. La nostra memòria guarda, arxiva, allò que vol amb total independència del que les persones voldrien. La memòria funciona un poc al marge, va per lliure. Recordes tu, per exemple, el nom d'aquell company amb qui jugaves al sortir d'escola, o el d'aquella al·loteta tan preciosa que miraves embadalit...? Quan no recordam una cosa la justificació és sempre la mateixa: tinc una memòria fatal...! Són els complicats circuits cerebrals els qui hauran estotjat o no aquella informació. Fan el que volen.
Amb independència d'una millor o pitjor memòria natural, tenim també una humana tendència a falsejar els nostres records. La majoria de les vegades, no és per una simple decisió conscient i voluntària, és una reacció espontània que ens permet seguir vivint d'una manera més tranquil·la. No s'intenta falsificar el que ja sabem, es tracta, quasi sempre, d'un comprensible intent de blanquejar els records, i de que, aquests, siguin com hauríem volgut que fossin.
La gran pregunta a fer-se també: la memòria i l'enyorança són germanes ...? Els mals records queden sempre a un calaix que costa molt d'obrir, just ho fem quan no queda més remei. Els dolors, els fracassos, els desamors, les absències, són coses que un cop viscudes, millor anar esborrant. Els bons records, aquells que tornen sempre amb unes gotetes de melancolia, són els que ens ajuden a viure, a superar els entrebancs, els disgusts. Deia el savi Aristòtil que la melancolia és la malaltia dels genis. Un poc exagerat el savi grec: la melancolia no deixa de ser un sentiment d'enyorança de les bones coses viscudes. Moltes vegades et demanes: on ha anat a parar, que se n'ha fet, d'aquell jovenet que vaig ser...? Per on paren ara aquells anhels, els fantàstics projectes, els grans somnis...? La memòria te'ls tornarà si vols, però el pas - i el pes també - dels anys, ens ho farà reviure de manera un poc boirosa, un punt endolcida, un bastant millorada. Els castells de la nostra infància, les princeses dels nostres amors primers, vistos ara mateix, tal como eren realment, ens farien somriure. Benvinguda idò, aquesta maneta de pintura daurada per damunt dels records.
Blanquejar un poc el nostre passat idò, és una ben humana necessitat. Un repàs rigorós, una revisió exacta, estricta, de la nostra vida ens faria segurament entristir, ens portaria un cert i amarg perfum de derrota. Comptar amb una amable fada protectora que ens redibuixa alguns dels records, és un autèntic privilegi. Amb aquesta ajuda sí que podrem assegurar que la memòria és una facultat per la que retenim i podem reproduir aquelles vivències que, a través dels nostres sentits en han impressionat. Un àlbum amb pàgines brillants i agradoses i d'altres no tan elegants. Un àlbum que s'escriu, dia a dia, amb la prosa de la realitat i que, passat el temps, podrem llegir amb la sempre afable poesia de la nostàlgia. Tornarem a reviure en color allò que possiblement eren simples records en blanc i negre. Fràgil i fugaç memòria.
Recordar es volver a vivir, cantava el vocalista. Estiu. Nit de boleros amb olors i colors de festa major. Haurem de recordar però, que també l'estiu és efímer, com tot. Com la festa. Com les cançons. Com la mateixa memòria.