Cartes des de Newcastle
Pau Obrador
Quan l'home és un accident
L'arribada a Islàndia no deixa a ningú indiferent. Amb una simple mirada des de la finestreta de l'avió n'hi ha prou per concloure que aquí la natura és la gran protagonista. Et dóna la benvinguda un paisatge inhòspit, salvatge i ventós, un paisatge lunar sense vegetació, de terra negrosa amb camps de lava i cràters arreu, un desert fred. A l'altra banda de la badia s'hi entreveu la silueta del volcà que segons Jules Verne porta directament al centre de la terra. Com diu Xavier Moret (1) aquí l'home és un accident. Islàndia és un país d'una extensió similar a Anglaterra on hi viuen poc més de 320.000 persones. Agafam el flybus que ens ha de portar a Reykjavik, la capital més septentrional de la terra. És una ciutat esquizofrènica que combina la delicadesa escandinava del centre amb una planificació territorial a l'americana i un deix de ciutat post comunista a les afores. Reykjavik és una ciutat senzilla però molt cool. És famosa per les seves farres salvatges i la seva bohèmia més hipster. Que hi fa una ciutat tan delicada com aquella en un lloc tan desolat?
Caminant per les terres altes
És la segona vegada que visit Islàndia. Hi he tornat per fer un dels seus trekkings més famosos. La ruta que uneix Landmannalaugar – amb els seves basses d'aigua calenta- amb Þórsmörk - un petit oasi envoltat de glacials i volcans. És difícil descriure la bellesa brutal del camí. El primer dia travessem muntanyes ocres i blaves plenes de fumeres i aigües calentes. El segon pujam fins a terres de glaceres. Cap al migdia arribam a dalt una carena d'on es divisa un paisatge que sembla sortit del Senyor dels Anells. El tercer dia travessam un desert de terres negres amb dos rius glacials. El quart dia passam per un gran canyó i més endavant unes columnes de basalt. Acabam als peus del volcà Eyjafjallajökul, el mateix que el 2010 em va deixar atrapat una setmana a Singapur. Esteim molt lluny de la civilització però a voltes el camí sembla es carrer Nou. Ens trobam fins a 500 persones cada dia que caminen i açò per no parlar de l'amuntegament de gent dins les cabanes. Islàndia té un problema similar al de Menorca. És un lloc increïble que correr el perill de morir d'èxit. Igual que passa amb el Camí de Cavalls, el que necessita aquesta ruta no és tan promoció com una gestió més sostenible.
El Dia de la Cervesa
L'1 de març a Islàndia se celebra el dia de la cervesa. El motiu de la celebració és la seva legalització el 1989. Costa d'entendre que durant bona part del segle 20 la cervesa fos il·legal. L'origen de la prohibició la trobam el 1915 quan els islandesos en referèndum van decidir prohibir l'alcohol. La prohibició però no va durar massa. El 1921 es va legalitzar el vi després que Espanya amenacés en no comprar-los bacallà. El vi que arribava però era flac i sovint es mesclava amb destil·lats casolans cada vegada més tolerats. A poc a poc l'alcohol es va anar legalitzant però no així la cervesa. L'argument per no fer-ho és enrevessat i diu molt de les rareses del país. Els islandesos són víkings, tenen una manera de beure diguem-ne que una mica bèstia. Si amb el vi i els destil·lats només s'engataven els divendres, amb la cervesa es corria el perill que ho fessin cada dia. Segons les estadístiques, sempre fiables, els islandesos efectivament beuen més ara que hi ha cervesa, però tothom coincideix que ara beuen millor. Tot país té les seves rareses.
Populisme
El cap de setmana el pas a Akureyi, la segona ciutat del país, a només 60 Km del cercle polar àrtic. Allà hi viu un company de doctorat, molt actiu políticament, que ha estat (i tornarà a ser) diputat pel Partit Verd. Parlam abastament de la política Islandesa, de les seves misèries (sobretot bancàries) i també les seves grandeses (més democràtiques que les nostres). És especialment dur amb l'actual primer ministre a qui acusa de guanyar les eleccions amb promeses falses. Em posa com exemple unes polèmiques declaracions que Gunnlaugsson havia fet un parell de dies abans on demanava la pujada d'aranzels a la carn estrangera amb l'argument que aquesta sovint conté additius i bacteris perillosos. El primer ministre parla concretament d'un paràsit unicelular que és coneix com Toxoplasma Gondii que pot causar canvis en el comportament de les persones. L'argument és més propi de l'eugenèsia dels anys 30 que d'un país obert i obsessionat amb la modernitat. Resulta que el paràsit viu en més del 50 per cent de la població mundial sense que causi problemes rellevants. Islàndia és un país molt més democràtic que el nostre però on el populisme barat hi és ben present.
Gent Independent
El patrimoni més important d'Islàndia és la paraula. Té una riquesa literària inusual que ja voldrien moltes cultures. No debades és la nació amb un percentatge més gran d'escriptors i poetes de la Terra. La seva gran contribució a la literatura universal són les sagues medievals- epopeies en prosa que narren trifulgues familiars del segle X i XI. Tenc per costum llegir una novel·la del país que visit. En aquesta ocasió he triat «Gent Independent», l'obra mestre de Haldór Laxness (2), premi novel de literatura el 1955 en bona part per aquesta obra. Es tracta d'una novel·la èpica que segueix la tradició de les sagues medievals. Descriu el dia a dia d'un ramader determinat a romandre independent costi el que costi. És una novel·la especialment dura plena de misèria i pobresa, fam i desgràcia. Parla de la lluita interminable de la gent d'Islàndia contra els elements, de la seva voluntat de ser independents malgrat tot, de la seva manca de sensibilitat, del comunisme i el capitalisme, del preu de la llibertat. El millor del llibre és sens dubte la seva sàtira, molta de la qual es perd al lector no islandès. És una obra mestre que us recoman.
Benvinguts a Islàndia, una terra de gent independent.
1- Moret X. (2013) Islàndia: «L'Illa secreta, viatge per les terres d'Odín Barcelona»: Tushita edicions
2- Laxness, H (2004) «Gente Independiente». Madrid: Turner Publicaciones
Twitter: @pauobrador