Ho he tornat a sentir. Regressàvem de Cala Mitjana amb el caiac i, reglamentaris com som, enfilàvem les proes cap al carril de les embarcacions que, a Cala Galdana, està delimitat per boies grogues fixades amb una corda, una anella i un mort enterrat a l'arena. I, quan tot just havíem entrat dins l'espai destinat a protegir els banyistes de les hèlices i de les pales, un pescador de canya ho ha dit al seu fill de pocs anys. Ho ha fet quan, dos practicants d'immersió lleugera (ulleres submarines de colors lisèrgics, tub fosforescent ataronjat i aletes negres), observaven embalbats la mola de peixos que ballaven al voltant del suret blanc i vermell i de l'ham esmolat recobert de pasteta feta amb aigua i farina (i tal vegada formatge ratllat) que havia llançat des de les penyes de la banda de Sa Punta: «Mira aquests dos melaos». Per il·lustrar el seu comentari assenyat expressat en veu alta, ha tret amb elegància un peix platejat de poc menys d'un pam (una llisa, una saupa, un petit esparrall...), l'ha desenganxat, l'ha donat al seu fill que l'ha posat encara viu dins un poalet vermell, i ha tornat a posar pasteta a l'ham esmolat sense deixar de mirar els dos intrusos amb una resignació improductiva, indignada i reptadora. Els practicants de la visió submarina -si fóssim anglesos hauríem escrit snorkeling: pràctica de nedar a la superfície de l'aigua amb una màscara subaquàtica i un tub i, generalment, amb aletes amb l'objectiu d'observar el fons marí- han travessat llavors de forma inconscient i temerària la zona habilitada per a les barques i s'han incorporat, enfundats en els seus colors de dibuixos animats contemporanis, a la zona de seguretat dels banyistes. El pescador de canya els ha continuat fitant amb aquella desesperació cansada de les hores extremes dels mesos més forts de l'estiu mentre arribàvem a terra i entràvem el caiac de dues places i els dos rems a l'antiga cova de pescadors excavada a la roca. Tot imbuït d'una normalitat aparent. Una escena més de les que es produeixen durant l'època estival entre gent que comparteix un mateix espai.
El que m'ha cridat l'atenció ha estat la paraula que ha fet servir el pescador de galub a l'hora d'insultar i a la vegada recriminar una actitud que ha considerat incívica i pertorbadora: melao. Què vol dir, melao? Abans de cercar informació he fet un lleuger -com la immersió- treball de camp per a comprovar si es tractava d'una paraula comuna menorquina o només un mot local circumscrit únicament a la regió de Ferreries. El resultat ha estat el que esperava. La parauleta és coneguda i emprada a tots els pobles de l'illa. O sigui que és una paraula ben viva. Prové del portuguès i, la traducció literal, és meló. O sigui que un melao és un meló i, el que va dir el pescador de canya als practicants d'immersió lleugera va ser que eren dos melons. No sona tan fort com melao. Ser un meló vol dir ser un ignorant, una persona poc intel·ligent, de llums escasses. En canvi, ser un melao, significa, a més de tot açò, ser arrogant, buit, fanfarró, inflat com un floc de blat d'indi recobert d'una cap cruixent i empallegosa de mel. I aquí hi podríem trobar connexions amb el castellà. Melat o melada té un doble significat. Dolç com la mel; castellà meloso. O, sobretot a València, que té color o aparença de mel; castellà melado o, com canta a Melao de caña l'artista Oscar de León, melao. De totes maneres, personalment, em decant per la influència lusitana. Perquè la paraula no admet el gènere femení, només el masculí. Hi ha melaos, però no hi ha melaes. Les característiques apuntades són, per sort o per desgràcia, només atribuïbles i atribuïdes als homes. Hi ha melons, però no existeixen les melones. El melao només admet el gènere masculí. Quan estava a punt de tancar l'article vaig voler fer una darrera investigació, aquesta virtual, i vaig escriure una pregunta al dinàmic grup de Facebook autoanomenat Dialectes. Les respostes han estat multitudinàries i han servit per confirmar un segon i un tercer aspecte referent a la paraula. El segon és que és una paraula que, amb aquest significat i amb qualsevol altre, només es manté viva i es fa servir a Menorca. La tercera via oberta encara és més interessant i ens l'ha proporcionada amb molta agudesa lingüística i etimològica un integrant del grup, Xec Riudavets Cavaller: «I si (melao) vingués de l'adjectiu anglès mellower? Alegre perquè va torrat? Anant torrat és molt fàcil acabar fent el melao. Deixem l'interrogant obert». Ja sigui una paraula que provingui del portuguès, que sigui originària del castellà o un anglicisme (no recollit per cap estudiós que ha tractat el tema de les paraules provinents de l'administració britànica de quasi cent anys), en el fons no és transcendental. Els menorquins sempre reconeixerem, quan el tinguem davant, un melao.