Vam preservar del vent i de l'oblit / la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes / en què ens vèiem tots junts créixer i combatre. /(...)/ Del fons dels anys ens crida, barbullent,/ la llum d'un temps expectant i frondós». Pot succeir qualque vegada que un poeta arribi a tenir la condició d'aede o de profeta visionari i esdevengui la veu del poble expressant les seues aspiracions col·lectives. Quan la diada nacional catalana omple d'estelades els carrers de ciutats i pobles del Principat i centenars de milers de ciutadans es preparen per fer la V (dels Valors que han de dur a la Victòria de Votar), no és hora de reflexions polítiques i plantejaments jurídics (temps s'ha tingut de fer-ne: «Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten / a llegir encara la mateixa plana»). Ara «cap llei no imposa/ silenci al cor que estima. /Apleguem totes / les voluntats i fem-ne / una sola bandera». És l'hora d'escoltar la veu moral, que apel·la al civisme, la democràcia, la pau, la llibertat... Les clares paraules (1979), els mots germinats dins la fosca, que ara esclaten lluminosos i vessen de sentit. En aquesta hora de definició és del tot recomanable la lectura de «L'àmbit de tots els àmbits» (1980), un poemari de Miquel Martí i Pol que ens ajuda a trobar la deu profunda del sentit patriòtic, als antípodes del xovinisme. Ens diu que la pàtria, entesa com a l'àmbit de tots els àmbits, s'edifica amb molt d'esforç i tenacitat, en clau de patiment, «acumulant en cadascú la força / de tots plegats i projectant-la enfora», perquè, ens interpel·la, «qui sinó tots –i cadascú per torna- / podem crear des d'aquests límits d'ara / l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin, / l'espai de vent on tota veu ressoni? / Públicament ens compromet la vida, / públicament i amb tota llei d'indicis.// Serem allò que vulguem ser...».
Serà veritat això que vaticina el poeta i farem dels nostres desigs realitats operatives? Hi haurà, doncs, capacitat d'aixecar des dels límits d'ara l'àmbit de llum d'una pàtria concreta i propera?: «Terra –no somnis- / i també mar immensa: / coses tangibles. / I una llengua comuna; / i la gent que la parla». Per a açò ara «caldria que trenquéssim la rutina/ fent algun gest desmesurat, alguna / sublimitat que capgirés la història». Cap leguleyo ni cap tricornio ha d'estroncar aquesta voluntat de nació. «De tots depèn que sigui lliure i justa».