Deixar amplis marges de funcionament perquè la suma d'interessos particulars acabi orientant els mercats és una filosofia amb molts de seguidors. Com una mà invisible, la interconnexió de recerques de satisfacció personal acabaria donant el millor resultat possible. Però aquesta teoria falla quan n'hi ha uns quants que juguen amb posicions de gran privilegi.
El vell marí és una espècie de foca que habitava la nostra illa. Com altres espècies similars, les colònies funcionen sota la dominació d'un gran mascle. Però sovint aquest portentós exemplar té prou feina amb dedicar-se a la procreació i a la defensa del seu harem, i no li queda gaire temps per alimentar-se correctament. Això fa que, al cap d'un temps, pugui ser desplaçat per un altre bergant virtuós, que garanteix així la diversitat genètica.
La llei lliure de l'oferta i la demanda, amb breus intervencions dels governs en aquelles coses que no tenen gaire interès comercial, és una opció defensada per prou gent al món. Aquests sectors acostumen a demanar a l'estament públic que posi regles clares i duradores, que permetin als inversors planificar correctament el seu pla de negoci i dur-lo a terme sense massa entrebancs. És això que també anomenen «seguretat jurídica».
Sembla que el vell marí era abundant encara durant la dominació britànica i que freqüentava algunes platges. Alguns registres toponímics en donen fe. En el segle XIX, la persecució dels pescadors el van fer recular cap a les coves i les colònies van començar a minvar. Podria ser que la manca de sol afectàs el correcte creixement dels joves, però el més greu sense dubte era la pèrdua sistemàtica d'exemplars per mort directe.
Si en el món econòmic es desenvolupen agrupacions d'interessos que acaben pesant molt més que la resta de competidors, la suposadament virtuosa mà invisible comença a donar mostres de poca visió. Sigui per miopia o per estigmatisme, la llei de l'oferta i la demanda es desequilibra, a vegades fins al punt de posar en perill l'economia de tot un pais, i fins i tot la legitimitat dels governs elegits democràticament.
La manca de mascles joves que arribassin a agafar prou envergadura es traduïa en una aparent millora en la vida de la colònia, atès que el mascle dominant tenia més temps per alimentar-se i la seva situació d'autoritat s'allargava. Però això es tradueix també amb problemàtiques d'excessiva consanguinitat, que es giren al final contra la supervivència de l'espècie.
En el cas de viure en un lloc on alguns entramats empresarials tenen una capacitat enorme d'influència sobre els governs, es poden observar efectes preocupants. L'hegemonia permanent dels grans bancs s'ha traduït en molts ciutadans ensorrats per les maniobres de les entitats que els hi havien de cuidar els estalvis i assessorar-los en els negocis. El domini de les petrolieres ha aconseguit frenar les energies renovables en un país altament depenent de combustibles fòssils importats.
Els darrers vells marins es van veure a Menorca a les platges del nord, encara amb alguna cria, per Cavalleria o cala Morell, a mitjans del segle XX. Era una època d'una sensibilitat ambiental molt baixa i matar un animalot d'aquest estil era aplaudit, en general, en una societat que el veia com un competidor que agafava peixos de les xarxes i rompia els estris de la gent del mar.
La influència de les grans constructores ha aconseguit que els governs tiressin endavant grans obres públiques que no estan en realitat justificades, que després s'han mostrat ruïnoses des del punt de vista econòmic. La informació privilegiada permet requalificacions de terrenys a la carta i canvis normatius molt específics. Les grans personalitats que saben influir a l'ombra són venerades socialment.
El vell marí és un animal magnífic. Conserva poblacions gairebé relictes a la Mediterrània Oriental i en alguns punts de la costa africana. Tindria espais ben adequats per tornar a viure a les nostres illes. A Cabrera o al nord de Menorca hi trobaria un ambient prou apte. Però sembla que els conflictes de convivència amb alguns exemplars de l'espècie humana serien fàcilment repetibles. Mentre això sigui així, el vell marí ho té difícil.
El mercat podria funcionar d'una manera molt més adequada. Hi ha recursos, formació i coneixements de sobra. Però sembla que la influència de determinades elits és mala de controlar. No és una noble tragèdia. No és una fatalitat. Amb un treball d'incidència cultural i amb una certa reconversió del sector pesquer, el vell marí podria tornar a ser al nostre litoral. Amb una altra ètica empresarial i amb un govern orientat al bé públic, la mà del mercat, que ara és ben llosca a força de cops, podria tornar a ser útil.