Es freqüent escoltar de boca de molts polítics que les decisions que prenen es troben emparades per les urnes. També en molts càrrecs «elegits a dit», autèntics cans de bous amb el personal a les seves ordres, és normal sentir-los defensar arguments semblants: que la seva autoritat els ve atorgada pel poble, perquè en definitiva és un polític elegit en unes eleccions el qui els ha posat en el lloc.
El descrèdit absolut que pateixen actualment les institucions públiques té les seves arrels en aquesta visió absolutament pobre i cínica del que són les fonts de l'autoritat. A més a més de la legitimitat nascuda per unes urnes, al polític se li demana alçada moral, cosa que no s'obté gràcies a una campanya electoral sinó després d'haver acreditat, abans i després de les eleccions, amor, en el sentit més literal del terme, per la gent i pel país. És aquesta exigència moral per part de la gent de carrer la que explica com ara la formació Podem fa forat quan parla d'una «casta» que només busca el seu benefici. De fa un temps, no es veu ni autoritat ni lideratge en la major part de polítics perquè només han anat a buscar un càrrec. La corrupció campant, també, i per altra banda, ha acabat per deixar-los per terra.
Fa uns anys corria l'anècdota per Ciutadella que davant la petició telefònica d'un responsable de l'Escola Municipal de Música al regidor de Cultura de l'ajuntament que calia pujar mig to al piano, motiu pel qual era necessari cridar a l'afinador de Palma de Mallorca, el polític li va contestar que no feia cap falta avisar a cap afinador perquè ell ja se n'ocuparia personalment d'encarregar a la brigada d'obres que pugés l'instrument. Davant aquesta història, rebentem a riure, però, ¿riuríem si ens trobéssim com a empleats públics amb la necessitat de tractar cada dia amb un polític d'aquest nivell? Tant pel treballador de l'empresa privada com pel de la pública no hi ha res més descoratjador que trobar que els coneixements que ha adquirit amb molt d'esforç, després d'anys de carreres, màsters universitaris i experiència no valen per res davant un superior ignorant que només fa servir com a únic argument el principi de l'autoritat. És lamentable que hagin de ser tècnics pagats pels contribuents els que hagin de perdre hores i energies explicant a càrrecs de lliure designació procedents d'àmbits allunyats com funciona l'organisme que han de dirigir.
En primer lloc, no hauria d'anar a les llistes de les eleccions cap persona que no hagués participat altruísticament en la vida associativa, sigui cultural, esportiva, ONG, d'una forma altruista i desinteressada. Tampoc hi haurien d'accedir aquelles persones que no han demostrat una vàlua professional, sigui en l'àmbit que sigui. A la política s'hi ha d'entrar amb idees i se n'ha de sortir, després de fer-hi un temps curt, amb la voluntat de reemprendre l'activitat privada anterior. Fora dels regidors i els consellers, elegits pel poble, els càrrecs de confiança haurien d'estar reduïts a la mínima expressió i a més haurien d'haver acreditat una vàlua. Les direccions d'organismes públics haurien d'anar a càrrec de professionals elegits en concursos oberts i públics.
El que està fent l'API del TIL és imperdonable per la destrossa que ocasiona en el teixit de professionals de l'ensenyament. Tampoc la política de contractació del Consell Insular de Menorca, en mans d'una altra persona procedent de la bombolla del toxto, es queda curta.
El que està succeint ara és un autèntic descrèdit i desanima al més valent. No és d'estranyar que els joves i acabats de llicenciar vegin que el nostre país és un erm sense futur del qual val més emigrar. Si la figura del polític no recupera la dignitat moral, estem tots ben llestos.