Aquest país sembla que estigui en campanya permanent per donar a conèixer aquesta terrible malaltia que és l'ELA: t'aboquen un poal d'aigua gelada cada matí. Perquè, encara no mos havíem sobreposat de la recompra que va fet l'Estat de les autopistes -privades- deficitàries, que ja mos arriba la notícia de la recompra del Projecte Castor, aquest immens dipòsit de gas que l'empresa dirigida pel senyor Florentino Pérez construïa davall la mar i que feia tremolar la costa de Castelló i Tarragona.
Altres mèrits no tindrà, però és evident que Espanya és un bon país per invertir: no t'hi jugues ni un ral. Si la cosa va bé, el negoci és per tu; si va malament, l'Estat et cobreix les inversions. Alerta però la lletra petita, no fos cosa que qualque modest inversor innocent s'animàs. Per gaudir d'aquests privilegis és imprescindible disposar d'un gran capital i tenir bons amics, unes bones agafes, que es diu. Si no tens aquest perfil, més val que te'n vagis a invertir a un altre país, perquè aquí, si vénen mal dades, fins i tot et trauran de ca teva i encara hauràs de continuar pagant hipoteca.
El dubte és, avui, fins on arriba la capacitat de la societat espanyola per aguantar tantes dutxes fredes a tothora. Perquè darrere dels dipòsits de gas venen les targetes negres dels directius de Bankia, amb milions d'euros sense control precisament en el banc més vinculat als actuals governants. Que també enredava els clients amb les preferents i que va haver de ser rescatat per Europa amb més de 20.000 milions per no fer fallida.
En un país democràtic normal ja s'haurien produït tantes dimissions que, per primera vegada en segles, Espanya tindria rellevància al món per una cosa bona. I les presons s'omplirien. Fins i tot aquesta de Maó-Mahón que, amb tan pocs reclusos com té, deu ser una ruïna més de les moltes que ha anat aportant la imagineria espanyola.
No fa falta sortir de Menorca per entendre de quin mal pateix la bístia. Des d'aquella immensa escola de capatassos agrícoles que en temps d'en Franco van construir camí d'es Grau (i que solament va tenir un alumne matriculat) fins a la moderna dessaladora que cria rovell, la terminal aèria sobredimensionada o les rotondes que ara comencen a perpetrar.
Realitat i poder semblen condemnats a anar per camins diferents. I com si res no succeís i com si els ciutadans tinguessin encara capacitat de creure's qualque cosa, el govern ha presentat els pressupostos de l'any de les eleccions. Uns pressupostos que cap autoritat econòmica europea es creu, que semblen fum de formatjada per fer gana als votants despistats. Encara que no a tots, perquè per a les Balears més que una fantasia són una bufetada.
Però si vénen eleccions, els pressupostos s'han d'engreixar i hem de fer bona cara per la foto. Això ho saben també les nostres autoritats més pròximes. El senyor Bauzá, que ha canviat de consellera d'Educació per veure si dissimula el mal que ell mateix ha provocat. Pur maquillatge preelectoral. O el senyor Tadeo, que ara es mostra exigent amb les prospeccions petrolieres que volen fer davant Menorca i exhibeix un acord que el consell va aprovar el mes de febrer!
Demana, el senyor Tadeo, que l'autoritat mediambiental Balear pugui intervenir en el tema. I ho demana precisament ell, que presideix un govern que acaba d'autoritzar un parc aquàtic en sol protegit... Que no s'apuri el senyor Tadeo, que els seus superiors de Madrid no li farien cas ni que fes una cadena humana de Ciutadella a Maó-Mahón. Si les prospeccions s'arriben a fer i provoquen prou activitat sísmica –com a Castelló i Tarragona-, el govern sempre podrà recomprar l'empresa perquè els inversors no hi hagin perdut res. I noltros ja ho pagarem, perquè, és que som ben «botxos».