Síguenos F Y T I T R
Xerrar boig

Arbres de ciutat

|

Encara record amb emoció aquella trobada amb l'escriptor i humanista portuguès José Saramago. Tot saviesa. Rallar petit, sense cap afectació, mirada cordial, amable. Explicava ell, de la seva infantessa, dels seus avis, petits pagesos analfabets i pobres, de la caseta, de tots els colors i les olors d'aquells anys. Sobre tot recordava que quan el seu avi va tenir el pressentiment de que moriria prest, va anar d'arbre en arbre del seu hortal, abraçant els troncs, donant-los les gràcies per les seves ombres amables, pels fruits rebuts, bons fruits que ell ja no tornaria a menjar... mai he oblidat aquell capvespre ni les seves paraules. Des d'aquell dia, amic meu, m'he mirat els arbres d'una altra manera.

Sempre he pensat que, la dels arbres, és una història complicada i no sempre amable. Ens han donat, regalat diria jo, la possibilitat de contemplar paisatges inoblidables, plens de vida, escenaris fantàstics que han estat refugi de bona part de la natura. Ells ens proporcionen l'oxigen, aquest aire pur que necessitam.  Ens ofereixen i preserven milers de tresors: els esclatasangs, per exemple, que tant ens agraden... Els boscos ens han fet sempre companyia encara que fos a molta distància.

La part trista d'aquesta història comença quan l'home marxa del seu costat. El humans abandonen la natura. Prefereixen primer la pedra i després el ciment. Un penós exili comença. Han decidit que viuran millor a la ciutat, acaramullats i estrets però més protegits. La natura queda enrere que és cosa de beneits i antigosos i ells volen progrés. I els arbres queden sols. Just un quants agosarats els fan companyia. Però passats els anys el nous ciutadans tampoc no són feliços: enyoren la vida natural autèntica. Així comencen per portar alguns animalons a casa: pardalets, que canten a una gàbia, cans i moixos que ja mai més oloraran un os o un ratolí, i.... plantes, moltes plantes.

És com un tornar a començar, un regressar a l'origen. S'obren jardins a la ciutat. Finestres i balcons presenten una mostra esquàlida de flors. Carrers i places, fins ara desèrtics i freds, s'omplen d'arbres trasplantats. Jardineres sembrades de verd. Els més poderosos abandonen els centres urbans i viuen en casetes amb bons jardinets. Tot però, és una mala imitació del que era  natural, autèntic.

I la natura fa el que pot. Intenta donar satisfacció als habitants de les ciutats. Els arbres, els arbres sobre tot, pateixen molt. No s'acostumen a viure sols, ni a un mal créixer rodejats d'asfalt. Els falta vocació urbana. No se'ls estimen més que el cans que hi pixen cada dia. Just uns quants romàntics se'ls miren i admiren. No importa que cada any els torturin amb podes sinistres que a la natura no patien... mira, un breu instant, els pobres arbres des Camí d'Es Castell, convertits en simples esquelets vegetals amb un capellet de quatre fulles. Sense pal·liatius: una ridícula conya vegetal.

Els arbres, passen pena, pateixen malalties i moren en aquest absurd desterro. Un dia, vençut, esgotat, l'arbre acaba de morir. Ha mort dempeus, com tots els arbres del món. No passa res. Ni cas. Una eficient brigada municipal el retirarà. Prest no en quedarà ni rastre. Acabarà els seus dies a una planta de compost o a la calefacció d'una residencia d'avis. El forat que ocupava el pobre arbre té dues possibles futurs: o encimentat - i s'acaba el problema com a la Plaça Esplanada de Maó - o substituït per un nou, tremolós i lànguid arbret que, mesquí ell,  farà també el que pugui per ser un arbre com toca.

Ja no en queda res d'aquelles populars «Festes de l'Arbre», d'antany quan els bons mestres mostraven als alumnes la importància dels arbres i el respecte que mereixien. Ara és un més dels dies que, com el de la Circulació o el del Bacallà a la llauna, just celebren les autoritats del país, mentre la ciutadania, indiferent, mira la tele.

Penses que seria una bona proposta batiar els arbres posant-los noms d'escriptors: Saramago, per exemple...? o Machado, Pla, Delibes, Dickens, Gil de Biedma, Camus, Llompart, o el de Simenon, si tu vols. Trobes que ens farien cas...?

Lo más visto