Síguenos F Y T I T R
Xerrar boig

Una victòria comprada

|

Penso que a quasi tots els adults els/ens queden, per fortuna uns grams d'innocència, d'ingenuïtat que, possiblement, són les restes d'una infantesa que encara sobreviu a la nostra memòria. No tot s'ha perdut pel camí.

El pas del temps no pot ofegar l'essència d'aquells anys d'al·lots. Un poc de candidesa és aconsellable però t'haig de fer una confessió: no m'agrada gens que em prenguin el pèl o, dit d'altra manera, que em tinguin per ase.
T'explicaré el motiu d'aquesta confessió. Aquests dies alguns membres del govern nacional i del partit que l'estalona, han tirat coets d'alegria i petards de satisfacció per la que diuen és una extraordinària i patriòtica victòria: Espanya ha entrat el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, com a membre no permanent. Imagin, amic meu, que hauràs vist les fotografies del ministre d'exteriors senyor Garcia-Margallo, a Nova York, repartint emocionat abraçades a senyors que no sé molt bé qui eren però tan elegants com ell mateix. Hauràs escoltat també la grandiloqüent declaració del senyor Rajoy dient: «Aquesta excel·lent noticia reflecteix la confiança que la comunitat internacional té en Espanya». Tot això que ens venen com un gran èxit té una cara més tèrbola que és bo que es conegui.

D'entrada una pregunta: en aquest moments creus tu que l'ONU serveix per a gran cosa...? La darrera vegada que Espanya va ser membre d'aquest important Consell de Seguretat, es va produir l'absurda i dramàtica guerra d'Irak. Les Nacions Unides no deixen de ser un organisme ben intencionat, no dic que no, però inoperant, com s'ha demostrat en tantes ocasions. Allà hi ha membres de primera i de segona. Els de primera que són els únics que tenen dret a vetar qualsevol decisió: Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França i la Xina. Cadascun d'ells pot, si vol, frustrar el que tots els altres junts hagin acordat. Així de democràtic. Els altres: són petits comparses que fan el que poden, ep, sense aixecar molt la veu no fos que un dels grossos mostri les ungles...

Diuen que ser membre d'aquest club tan exclusiu és cosa bona. Alguns països han arribat a xifrar el cost de poder-hi entrar en uns vint milions de dòlars.

Misteri: sabies tu que Espanya s'ha gastat un milió d'euros en una campanya per aconseguir el vot dels delegats...? Idò sí. El repte era total. El ministre Garcia-Margallo feia pocs dies havia declarat: «Las finales no se juegan, se ganan». Era com si ens volguessin fer oblidar la derrota al no obtenir la seu dels Jocs Olímpics per a Madrid.  Era com si en aquesta operació aquest país, amb problemes prou candents i prioritaris que no importa recordar, es jugués el seu prestigi, el seu honor,  la seva grandesa, el futur. Sabrem mai on anat a parar els doblers d'aquesta campanya...?

Més: damunt la seva taula els delegats de tots els països representats a les Nacions Unides, en total cent noranta tres, van trobar, segons informacions del propi Ministeri, un obsequi del govern espanyol: una billetera de piel y almendras garrapiñadas. A que venen aquests regals previs a les votacions...? I encara que el pressupost era petit – segons Exteriors –, s'ha pogut pagar un viatge a Espanya a un centenar d'aquests representants davant de la ONU. Diuen que van assistir a seminaris sobre temes multilaterals que interessaven específicament als seus respectius països -i que es podrien promoure en el Consell de Seguretat – però, també van fer bones visites turístiques, Córdoba, per exemple.... Cert és que encara podria haver estat pitjor diria un castís: podia haver-se preparat a Nova York una monumental paella acompanyada de sangria i música, tacin-tachin, de pas doble.  

En resum: Una compra en tota regla. Una victòria banal i comprada. Les victòries no es compren: es mereixen. Idò, molts de coets i alegries per a tan poca verbena. La presència espanyola al Consell de Seguretat - just és per dos anyets -, serà discreteta i silenciosa. El silenci davant dels grossos quasi sempre té premi. Premi petit, evidentment.

Aquest és el motiu de que em molesti que em prenguin per ignorant, per no emprar una paraula més exacta que empren els mallorquins: colló.

Lo más visto