Cada vegada que a ca nostra patim una invasió de formigues -a començaments de tardor, a Barcelona i durant la major part de l'estiu, a Menorca- em ve a la ment Gabriel García Márquez, en especial «Cien años de soledad»: «Y entonces vio al niño. Era un pellejo hinchado y reseco que todas las hormigas del mundo habían arrastrado trabajosamente hacia sus madrigueras por el sendero de las piedras del jardín. Aureliano no pudo moverse. No porque lo hubiera paralizado el estupor, sino porque en aquel instante prodigioso se le revelaron las claves definitivas de Melquíades, y vio el epígrafe de los pergaminos perfectamente ordenado en el tiempo y en el espacio de los hombres: El primero de la estirpe está amarrado en un árbol y al último se lo están comiendo las hormigas.» Segons el novel·lista colombià, els humans mantenim una guerra eterna amb les formigues que encara no ha donat vencedors i perdedors clars. Tots hi perdem en cada invasió subtil. Les formigues, per la multitud de baixes que pateixen. El medi ambient, pels insecticides, més o menys potents, que els humans fem servir per eliminar-les. El rebost dels humans, pel menjar que hem de llançar o que els insectes feiners s'han endut pacientment al seu cau secret subterrani. Els humans, una altra vegada, pel temps i renecs que hi hem dedicat amb l'objectiu d'aturar la invasió descarada des de tots els seus fronts oberts. Albert Einstein va assegurar que, si un dia desapareixien les abelles de la Terra, la humanitat s'extingiria. Les abelles ajuden les flors i els arbres durant el cicle de la pol·linització. A més a més, elaboren la saborosa i exquisida mel. El nostre futur està lligat a aquests insectes que, com a única contrapartida, només ens exigeixen una picada de tant en tant que, per acabar-ho de reblar, els acaba costant la vida. En canvi, les formigues, quin efecte positiu produeixen en el conjunt de la naturalesa? Aquests diminuts himenòpters desenvolupen funcions molt importants com a depredadors, herbívors o detritívors, i participen en els processos fisicoquímics del sòl, així com en la descomposició i el reciclatge de nutrients. Dit així, no sembla gaire espectacular comparat amb les abelles, però ens marca l'objectiu domèstic que no és l'extermini sinó aconseguir la seva absoluta retirada de l'espai sagrat de la llar.
Però, de quin indret provenen? A Menorca, quan som atacats a l'estiu puntualment per les formigues, no en tenim cap dubte. A Cala Galdana vivim a pocs metres de la línia imperfecta del Camí de Cavalls, al coster del canaló, i podem seguir la filera que ens duu dins l'alzinar i traçar-ne el rastre amb exactitud. En canvi, a Barcelona, a la gran ciutat, ho desconeixem. Quim Monzó, segons em conta l'amiga Núria Ventura, sospitava que aquests insectes emprenyadors de les ciutats no són formigues, en realitat formen part del contingent d'una invasió d'extraterrestres que estan sempre alerta per vigilar-nos des de dins les nostres cases. No ho discutiré, però per començar hi ha molts de tipus de formigues. Els formícids comprenen unes quinze mil espècies arreu del món. A les Balears, han estat citades quaranta-quatre espècies de formigues. Xavier Canyelles, autor del llibre «Insectes de les Illes Balears», considera que aquestes són les més significatives: la formiga grossa (el seu aliment preferit és la melassa segregada per pugons i, quan són descobertes, s'amaguen a les galeries del niu i cada obrera agafa un ou, larva o pupa i se l'enduu a més profunditat), la formiga negra (rodegen els seus nius de petits monticles de terra i de restes de la seva dieta), la formigueta de bosc (tímida i de coloració molt pàl·lida), la formiga de cap vermell (nidifica en troncs i branques d'arbres i, quan se sent amenaçada, intenta atacar amb les mandíbules), la formiga traginera (recol·lecta cereals i lleguminoses), la formiga del rei Salomó (existeix la creença que va ser la causant d'una de les plagues d'Egipte de les quals parla el rei Salomó i, d'aquí, el nom específic que rep aquesta formiga omnívora, estilitzada i de moviments lents) i la formiga argentina (la més abundosa i introduïda del sud del Brasil, possiblement va arribar a Mallorca l'any 1950, pel port de Sóller). La prova que les formigues sempre han estat un rival la tenim en les eres menorquines. Segons conta el professor Tomàs Vidal al tom catorzè de l'Enciclopèdia de Menorca: «... cada lloc té una o dues eres permanents i de grans dimensions, entre 10 i 20 metres de diàmetre, que estan sòlidament fonamentades, perfectament enllosades i/o enrajolades i curosament tancades per una barana, un muret de blocs de marès perfectament tallats i adornats amb una motllura o osca per la part interior. Aquest ornament té, segons la tradició popular, una justificació funcional prou subtil i pintoresca: evita que les formigues puguin treure el gra de l'era, puix que dita entalladura les obliga a fer un recorregut cap avall, en horitzontal, i el pes de la càrrega les fa caure.»