Dijous dia 23 em va passar una d'aquelles coses que em reconcilien amb la societat. El forn i la vitroceràmica havien patit una parada cardiorrespiratòria. No anaven i un terç de la família encara no havia dinat. Amb unes primeres investigacions de manetes elemental vaig deduir que el problema era a l'endoll, i com que si fico la mà a un endoll sóc capaç de fondre fins i tot els llums del cotxe del veí, vaig avisar a l'electricista. S'ho poden creure: entre la detecció de l'avaria i la reanimació dels electrodomèstics van passar només 50 minuts. La clau, a més de la bona disposició del mestre, va ser que un cop detectat el problema em vaig activar tot d'una, amb una telefonada supersònica a qui sabia que ho aclariria. No calia esperar, fer consultes, encarregar informes, ni tenir mil pressupostos.
Penso en això quan rememoro un altre dijous, abans-d'ahir, dia que comença amb els supermercats obligats a tancar demà i acaba amb una confusió important, moratòries oficioses i plens a la correguda. No és només que una llei acabada de fer, amb taules tècniques i moltíssimes reunions prèvies, generi d'entrada dubtes, inseguretat jurídica i sorpreses, que ja té tela marinera la cosa. El més al·lucinant és la calma amb què els gestors públics es prenen les coses des del moment en què són avisats o avisen que s'han de fer uns trámits preceptius si demà el senyor regidor vol tenir l'opció d'anar al súper en xandall a comprar el pa, el diari i l'arrós de la paella. I també algunes reaccions relaxades quan afectats i premsa s'activen per desxifrar el fricot.
Tot i que s'hagi mig arreglat, i que és cert que les coses s'han de fer bé, sense precipitació, aquests embulls són poc seriosos i gens admissibles quan els seus efectes són tan immediats i tangibles. El ritme de comissions, plens, informes, notificacions oficials i altres costums institucionals no serveix quan estan en joc les coses de menjar. Bé sigui la vitro de casa, bé una empresa i el futur dels seus empleats.