Vaig apuntar, poc després de les darreres eleccions europees i davant l'ascens del moviment Podem, que al llarg de la història no hi hagut mai una profunda crisi econòmica que no hagi provocat simultàniament o un poc després un daltabaix del sistema polític. No ens ha de venir de nou que, donada la conjuntura de depressió social en tots els sentits en la qual estem immersos, la immobilitat del partit en el govern per fer transformacions de pes i el PSOE sense credibilitat, que els polítics d'aquests dos grans partits siguin literalment esquarterats per l'opinió pública.
Mala peça tenen en el teler els polítics que ocupen càrrecs des de fa anys perquè no disposen ni de recursos intel·lectuals ni d'energies per gestionar les demandes actuals de la gent. Vénen d'una cultura política que està essent atropellada i aniquilada per les demandes dels moviments socials que es van amuntegant. D'aquí a hores passarà a la història el temps en què els representants podien estar al front d'un càrrec, fos quin fos, anys i panys i convertir la política en la seva professió. Es demana ara amb exigència que el polític tingui vida professional més enllà del càrrec, que toqui el carrer, que dialogui i parli amb els veïns, que no ocupi la poltrona més enllà de vuit anys, no tingui vasos comunicants amb els poders fàctics i, en definitiva, deixi de ser una «casta». Per açò, ara que ja es comencen a perfilar les llistes per a les properes eleccions municipals i autonòmiques, em pos les mans al cap quan veig que encara hi ha persones dins el PP i el PSOE que no volen ni sentir parlar de les exigències que el moviment Podem vehicula i posa a la llum, amagant el cap davall l'ala. Em fan més llàstima que altra cosa els electes madurs, i que ja porten anys de barraqueta en la política, que són incapaços d'afrontar que han de tornar a treballar amb el que havien fet feina abans de dedicar-se a la política, com també els jovencells que mai n'han fet fora dels càrrecs i pretenen convertir la política en la seva professió. Veure'ls a tots com donen cops de colze i de peus per entrar a les llistes del propers comicis és tristíssim i patètic. No s'han adonat que o bé ja són zombies o, si encara no ho són i aconsegueixen càrrec, passaran un calvari quan el tinguin que deixar. Perquè és, vista l'experiència amarga patida de molts joves que han ocupat poltrones públiques (sigui per intentar de bona fe donar el millor de la seva vida a la comunitat o sigui per fer carrera professional en les institucions), i han tingut que deixar-les obligatòriament per dedicar-se a l'empresa privada, un infern començar de bell nou una feina i lluitar en el mercat laboral.
Som de l'opinió, i sense broma, que només s'haurien de postular a la política institucional els qui els manca uns vuit anys per arribar a l'edat de la jubilació, període en el qual es poden «cremar» per després retirar-se sense haver de patir pel seu futur professional. Però més enllà dels dèficits del sistema, m'interessa avui destacar, a partir d'una sèrie de constatacions, les antítesis en les quals estem immersos.
Malauradament constato que ni l'opció a tenir un estament polític «senatorial», és a dir, de gent madura i amb experiència, és possible perquè la mentalitat d'avui dia, diguem-li neoliberal o consumista, que s'ha infiltrat en els nostres cervells, i sense adonar-nos-en, l'ha dinamitada. La mentalitat d'ara posa pels núvols la joventut; el consumisme es mou posant èmfasi de tal manera a la bellesa dels joves i als seus valors que arracona els períodes de l'edat adulta i vella. A més, resseguint els assajos de Byung-Chul Han, en un moment en què es dóna una decadència generalitzada dels valors personals i morals, per les comunicacions anònimes per via digital, ha desaparegut el respecte i tot és compra i llença a una velocitat de vertigen, la desmediatització general posa fi a l'època de la representació, i es demanen canvis continuats de cara. Dit clar i llampant es demanen polítics joves però que durin més poc que un caramel a les portes d'un col·legi.
D'aquesta manera s'albira que el sistema està a les portes d'estar col·lapsat per les pròpies contradiccions de les mentalitats de la societat de consum: exigència de joventut, per una banda, però caducitat de iogurt en els càrrecs per una altra.