En la ruta de la vergonya, el terratrèmol corrupte és el màxim verí de l'ànima. Molts sentiments es barregen al mirar enrere, per la feina feta, i també al mirar endavant, per tots els reptes que crèiem pendents. Ens omplen quotidianament d'empegueïment, pel que hem ajustat, pels sacrificis que ens han demanat, retalls que hem resistit. Rememorem contínuament paraules, gestos i mirades. Ens reapareixen, com les de Diaz Ferran quan ens deia allò de «només es pot sortir de la crisi d'una manera, que és treballant més i guanyant menys». Ja no hi ha bona declaració per la immoralitat, qualsevol ens deixa en estat d'alerta, immòbils, com si la quietud ens protegís de la pudor. L'ordre ha estat sacsejat de tal forma, que pilars polítics que aparentaven molta solidesa, avui estan enquistats. La infàmia que s'associa a l'orgull, sense reconeixement de culpa, ni ansietat. És la vergonya sense vergonya.
Necessitem agafar-nos a la vida, a l'agraïment, la constància, la valentia de tants i tants que lluiten en qualsevol projecte de millora de la qualitat de vida de les persones. Aquesta setmana escollim l'admiració pels companys, col·laboradors econòmics, germans de Creu Roja que han facilitat 106,740 quilos d'aliments entre els que ho necessiten. Aquestes són les vides que ens importen, vides que milloren vides. L'altra timidesa, la de 4.856 usuaris que omplen el relat que dona sentit a l'existència. Magnífica ajuda, generosa i discreta.