Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Baienbai (197)

|

No sé si avui diumenge dia nou els catalans estan podent votar, no sé si Catalunya serà independent en un futur o trobarà un nou encaix dins Espanya i, per tant, dins Europa. El que sí sé és que el que s'ha anomenat procés català està deixant molts de cadàvers. Primer va ser el rei Joan Carles que es va veure obligat a abdicar la corona degut als escàndols que va protagonitzar en primera i majestàtica persona (amants alemanyes, caceres d'elefants africanes, fortunes d'origen opac aconseguides durant el regnat o heretades...) o per inevitables delegacions filials (gendre imputat, filla imputada o no: s'havia de saber aquesta setmana) que el van obligar a abdicar la corona a favor del seu fill. Felip VI va començar amb bon peu el seu regnat. La cerimònia de la coronació va ser lluïda i va tenir com a convidats militars, toreros, polítics (molts d'ells corruptes o imputats) i la sensació del moment en els mitjans nacionals: un farsant agressiu i perillós i presumpte estafador que presumeix de formar part dels serveis secrets espanyols i que ha estat batejat amb el diminutiu castellà de Nicolau. Ha passat el temps des de la cerimònia i la figura heràldica de Felip VI ha agafat la categoria babaua d'aquelles bústies de cartó pedra que es posen en punts públics de les ciutats i els pobles i que tenen la boca molt grossa per facilitar l'entrada de les cartes que envien els al·lots petits als reis (no als de veritat, als màgics, que són tan irreals com els primers). Immòbil, obedient i políticament parcial. Fa pe a pa allò que mana el govern de Madrid. Mentrestant, a la frontera sud, continuen les devolucions en calent de la policia davant el silenci dels intel·lectuals espanyols que només es mullen políticament a l'hora de criticar amb ferotgia el clam majoritari de la societat catalana de votar en una consulta (que mai no va ser referèndum) o en un procés participatiu (que mai no va ser ni serà consulta).

Els intel·lectuals espanyols són una altra corrua de cadàvers que es quedarà Espanya si Catalunya finalment s'independitza. Amb excepcions. El cantant de veu aspra i carcerària que viu tot just en el nombre set del carrer Melancolia i que vol mudar-se des de fa anys al barri de l'alegria, està obertament a favor que els catalans puguin votar el seu futur i ho ha dit sense por ni complexos perquè allà on no vol viure de cap de les maneres és en un país on els policies retornen en calent els immigrants que han aconseguit saltar la tanca, en un país on els responsables de les ambaixades impedeixen la presentació d'un llibre en una ciutat d'Holanda, en un país on els banquers disposen de targetes negres sense fons (o amb el fons sense fons aportat pels ciutadans que l'havien rescatat i que, en molts casos, s'han quedat sense fons particular per pagar les seves hipoteques que s'acaben quedant els bancs), en un país on el servei públic de Correus es nega a enviar cinquanta mil cartes (enviades pel batle de Girona) per qüestions purament ideològiques o en un país on el seu Tribunal Constitucional és el braç executor del partit que governa que, per una elemental regla de tres, no respecta la separació de poders (legislatiu, executiu, judicial) que diferencia un estat democràtic d'un altre que no ho és. I ja que he despertat el filòsof francès del Segle de les Llums i precursor del liberalisme, citaré una de les seves frases (no la més famosa, però sí oportuna): «No hi ha tirania més cruel que la que s'exerceix a l'ombra de la Llei i amb els colors de la Justícia.» Avui, els ciutadans de Catalunya, estaven convocats a votar i no sé si ho han pogut fer. És igual. Una pantalla més. Una imatge molt potent (la famosa fotografia fent la volta al món) enviada a la comunitat internacional. Amb les portes obertes o tancades dels col·legis electorals, les cartes ja estan marcades. Convocació d'unes eleccions autonòmiques interpretades com unes plebiscitàries i, si guanyen les forces que han dut en el seu programa la independència de Catalunya, ja sigui de manera conjunta o separada, desconnexió amb l'Estat i una DUI (Declaració Unilateral d'Independència), si hem de fer cas a les directrius marcades pels experts del Consell Consultiu de la Transició Nacional. Davant aquest més que probable escenari, tal vegada, demà dia deu, Mariano Rajoy es posarà en contacte amb Artur Mas i mostrarà la seva disposició a dialogar i a encetar un nou camí, allò difús i inconcret (i difícil de concretar per la manca de ganes de les dues parts) que s'ha anomenat tercera via. I, tal vegada també, el representant màxim dels catalans, estiuejant habitual des de fa més de quaranta anys, contesti l'oferiment tardà amb una paraula menorquina, amb un anglicisme après dels pescadors de Fornells o de qualsevol altre menorquí antic, amb una paraula perduda avui en dia (però recollida per Vicent Ortells i Xavier Campos en el llibre «Els anglicismes de Menorca»), amb un adverbi de temps que tenia el mateix significat anglès originari (by and by): més tard, després: baienbai, baienbai.

Lo más visto