Els 700 esportistes que van participar en el darrer triathlon de Menorca potser es van arribar a creure que eren el protagonistes d'una gran aventura i que havien de menester un bon entrenament per arribar a superar les dificultats de la prova. Mesquinets!
Es creien que practicaven un exercici molt dur; que haver de córrer a ple sol, nedar envoltats de bòrns i anar en bicicleta entre clots i bonys, tenia mèrit. I és que, innocents com solen ser els esportistes, encara no coneixien que hi ha esports molt més difícils i costeruts, com és ara poder votar «allò que no toca» a Catalunya.
I és que avui el món sencer sap –perquè ho han escampat els centenars de periodistes estrangers que hi eren presents– , que practicar aquest exercici, aparentment tan pacífic, pot ser un dels esports més feixucs i perillosos que la ment humana ha inventat, si és que es practica a Catalunya.
Primer de tot perquè hi ha un govern que envia al tribunal constitucional qualsevol intent de poder votar amb normalitat, tant si és un referèndum com una consulta o una participació. Ho prohibeixen la Santa Constitució o, si ho cal, els marrols de qui comandi. Perquè una cosa és anar a votar i una altra anar a votar «allò que no toca», per més que ho reclamin els ciutadans.
Si no n'hi ha prou amb el tribunal constitucional, el govern pot amenaçar també amb sancions de tota casta. O dir que enviarà la policia per identificar els responsables de cada mesa de votació. I si no n'hi ha hagut prou, escampar, just a la vigília, que de matinada –com a la cançó aquella– precintaran tots els col·legis electorals.
Però el govern encara pots ser més sibil·lí i jurar que qui voti participarà en una gran farsa, un engany sense sentit, i que és igual allò que es triï, perquè més que una votació, és una sardinada. I que pot estar ben segur que els organitzadors manipularan els resultats tan prest com hagi dipositat el vot.
No està malament, com a esport de risc. Però encara comporta més sofriments. Poquíssims punts per anar a votar, tan pocs que els participants havien de fer llargues distàncies –sense aigo pel camí– per arribar a col·locar la papereta al forat. I açò si és que sabien on era la seva urna, cosa que només podies afinar a través d'internet.
Si superaven aquestes dificultats, trobaven coes quilomètriques a la porta del col·legi. Els governants menorquins, amb la seva megalomania, ja hi haurien instal·lat unes quantes rotondes de doble pis. I amb cobertes encimentades, perquè a més a més aquell dia plovia. Però el pobre votant, encara podia tenir el darrer retgiró: que no el deixassin votar perquè, al DNI, encara hi constava l'adreça d'allà on vivia quan se'l va fer i no l'actual.
La cosa sorprenent – i he de reconèixer que a jo m'ha meravellat– és que aquesta prova la van superar 2.300.000 participants. I la xifra deu ser molt certa, perquè van verificar tot el procés un fotimer d'eurodiputats i observadors internacionals. I perquè, amb aquell moviment de participants pels carrers, no es podia esperar una xifra menor.
Pobre govern espanyol! Voler tapar les boques de tanta gent a cop de llei. O com els d'UPyD i Ciutadans, presentant denúncies contra el dret d'expressió... Encara poden succeir, coses, però. Avui és dilluns i la notícia és que el ministeri de justícia prepara una querella «con todas las de la ley». Encara no se sap contra qui. Contra els govern català? Contra els 40.000 voluntaris que han fet possible la modèlica organització de la jornada? Contra els 2.300.000 participants?
En qualsevol cas, a Menorca ja sabem com van aquestes coses, perquè en tenim prou a pensar en els tres directors d'institut que van ser expedientats per... per què? Per haver actuat com tocava?