Votar enfadat és un sentiment tan legítim com votar il·lusionat, interessat, ignorant o fins i tot no votar conscientment. Aquesta és la llibertat -ben poca cosa és- del vot. No és la democràcia, només és el vot.
Ara està de moda Podemos, per la seva crítica radical a un sistema que simbolitzen principalment el PP i el PSOE, però també el PSM, ERC, EU, CiU, UPyD, els sindicats i la patronal. La casta és un sistema que fins abans de la crisi semblava que no anava malament del tot. De fet, així com s'ha patit una bimbolla inmobiliària, també ha existit la bimbolla de la política, la d'exprémer la mamella pública sense remordimanets democràtics, perquè així és la política i així es fan els negocis.
És evident idò, que s'han de fer canvis radicals, que no podrà fer Podemos, que només és la representació de l'emprenyada general, sinó que han de ser capaços de fer tantes persones honestes com hi ha o hi pot haver en el món de la política i que pateixen el virus dels corruptes. Però han de ser conscients que no poden baratar les coses si no baraten ells mateixos. No veig una passa ferma cap a aquest canvi, només padassos a remolc de les crítiques i de la por al que anticipen les enquestes. No hi ha líders valents que facin pensar que el que els descontents anomenen casta pugui ser capaç de renovar el sistema democràtic. Tal vegada, haurien de veure que la disciplina de partit no és garantia de res, només un obstacle per a la renovació. No pot ser que uns pocs militants es continuen repartint com si res el pastís dels càrrecs públics. Si no provoquen la crisis interna, el canvi intern, no es podran lamentar després de les conseqüències de la que ve de fora.
El creixement de Podemos no és un mèrit personal de Pablo Iglesias, sinó la conseqüència d'uns partits que s'han oblidat dels valors de la Transició.