S'analitzi des del punt de vista que s'analitzi, el nou 9-N del passat diumenge, va ser un èxit colossal com així ho han deixat clar la totalitat dels observadors i mitjans internacionals desplaçats, les reaccions furibundes dels unionistes i, sobretot, la fredor de les dades. Així que només rallaré des del punt de vista més modest, el personal. La del diumenge passat era una votació diferent a les convencionals. Primer de tot, estava prohibida i, per tant, no sabíem si es podria celebrar. Per començar, cada ciutadà que vol votar ha de cercar el col·legi i la mesa que li correspon i ho ha de fer a Internet. Com que no hi ha cens, ningú no ha rebut una targeta censal. Si no tens Internet, és fotut poder votar. Si no tens al document d'identitat una adreça de Catalunya tampoc no podràs votar (conec més de quatre casos del meu entorn que no van poder votar per aquest motiu). La participació, per culpa de la prohibició del govern central (ratificada pel Tribunal Constitucional), pel boicot anunciat pels unionistes i per les circumstàncies esmentades s'espera que sigui testimonial. Veïns i amics ens dirigim junts al punt de votació. Després anirem a fer una cervesa. Hi ha por i molts punts d'interrogació. La cervesa ens donarà forces. Hi haurà la policia? S'hauran obert els col·legis? Se'ns agafarà el nom, com en temps de la dictadura franquista? Són molts interrogants i tot plegat atorga una pàtina d'audàcia. Molts dels acompanyants més veterans relaten situacions semblants de l'època de la dictadura que, per edat, només puc imaginar. Ens toca el col·legi Maristes La Immaculada del carrer València. És un dels centres que la Institució dels Germans Maristes té a Catalunya i és -segons es pot llegir al seu web: «una escola religiosa que pretén viure els valors cristians a través de diferents activitats i celebracions. Aquests valors cristians prenen com a referència la persona de Jesús de Natzaret, valors humans i universals.»
2 M'assalta la primera curiositat. Com és que un centre religiós privat col·labora amb l'anatemitzat i prohibit procés pel dret a decidir català? La resposta me la dóna una mare que té un fill que hi estudia des de fa anys. Juntament amb una cinquantena d'entitats cristianes (els claretians, els jesuïtes, la Fundació Cristians de Catalunya, Càritas Diocesanes, Carmelites de Catalunya i Balears o la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat...), el col·legi està adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I el Barça també. El Barça també i tres mil entitats catalanes més. Hi ha coes. No hi ha policies i hi ha coes. El col·legi està obert i hi ha coes. Semblen serps de colors variats que surten de davall els vermells arcs de maons del claustre. Hi ha coa per a poder signar la denúncia ciutadana. I també hi ha coes davant les meses. Aquí el grup es divideix. La votació és lenta. A la petita sala hi ha tres taules, tres cadires, tres dones i un ordinador portàtil no connectat a Internet. Com que no s'ha pogut disposar de cens, una voluntària apunta les dades a un llistat i, una altra voluntària, les introdueix a l'ordinador. Al pati hi ha un ambient festiu. Els fillets juguen a futbol o encalçar o van en patinet tot esperant que els pares acabin de votar. La gent xerra. Forma grupets. Està serena, però se la nota contenta. Com si participessin d'un esdeveniment històric, com si esfondressin el mur de Berlín amb el gest democràtic i normal d'introduir una papereta dins una urna. Fora murs. Comença una nova era. Una revolució festiva i riallera que, a diferència de les revolucions del passat, encara no té nom. Durant la resta del dia vindran les sorpreses. Les dades de participació, increïbles tenint en compta que cada vot era un acte de desobediència civil. Després, la gent que ha votat «sí, no» i la gent que ha votat «no, no». És molt fàcil escatir els guanyadors. Només s'han d'observar les reaccions. Ràbia entre els unionistes. Alegria entre els organitzadors. Una paraula resumeix l'estat d'ànim dels primers. Quina manera d'insultar, quin art a l'hora d'enlairar metàfores i comparacions feridores! Quina enveja. L'antic director del diari «El Mundo», Pedro J. Ramírez, apartat de la capçalera que va fundar, llança abruptes escopinades que tenen com a única diana el president del govern espanyol. El compara -gràcies a Quevedo, s'insulta amb més gràcia i crueltat en castellà-, amb un estaferm. I aquí volia arribar. Què és, un estaferm? Bé, l'històric periodista ultradretà ens ho dirà: «... el estafermo era un muñeco giratorio, firmemente plantado en un lugar de la pista del torneo -de ahí la etimología italiana: 'sta' fermo'-, que enarbolaba en un brazo un escudo y en el otro, igualmente rígido, una correa con bolas de hierro o saquillos de arena.» En català, a més del significat apuntat, estaferm, també és una persona aturada, inútil, que fa nosa.