Brent no és un senyor que té una botigueta de barrils de petroli. Tampoc no és el lloc d'on es treu aquest element amb certa mala fama però de consum pràcticament universal. Brent és el nom anglès d'un au, l'oca de collar, que habita al Mar del Nord, on s'obté el petroli que és referència per als preus.
A les oques ningú no les governa, ningú no els marca el pas. Volen, caminen, neden, en funció dels seus instints i, sobretot, de les seves necessitats. Tenen unes èpoques per fer unes coses, i unes altres per a unes altres. A conveniència. Són més freqüents on troben menjar i temperatura agradable, i més escasses on les condicions són per a elles poc propícies. I no donen explicacions.
Aquest esperit lliure impera al món empresarial. La competència franca, sense obstacles ni interferències, és un dogma que s'ha imposat amb l'empenta dels dirigents més dretans, la connivència més o manco fingida dels grans partits socialistes i l'alegria de les oligarquies empresarials. La llibertat, com a concepte, sempre té bona acceptació però un cop sobre el terreny genera certs efectes secundaris. Té sempre dues cares.
En aquest marc, les companyies aèries també són brent, és a dir, aus de vol lliure, amb més presència on troben més menjar, que actuen segons les èpoques de l'any. És a dir, cobreixen les seves necessitats en funció de la seva convivència. I punt. Que pugin el preu dels bitllets quan el petroli puja i no el baixin quan baixa és una actitud que els podem tirar en cara, que ens pot semblar bruta. Que Vueling pugi els preus dels bitllets a Menorca per Nadal, com si fossin marisc, ens pot emprenyar molt. Però com a molt els podem deixar fatal a les seves enqüestes, deixar-los de seguir al Facebook i deixar de volar amb ells (és a dir, deixar d'anar a Barcelona bona part de l'any). Les crítiques i reclamacions han d'anar cap a un altre tipus de pajarus. I a les companyies, fins i tot, agrair-les que elles sí donin, a vegades, explicacions.