Síguenos F Y T I T R
De rebot

Per aixecar el vol

Intermón-Oxfam ens ho adverteix, per si qualcú no ho sabia: Rics més rics, pobres més pobres, retallades pressupostàries, governs que pengen el cartell de 'no hi ha doblers' ... i cada vegada més desigualtat econòmica

|

Quan s'esdevé la trobada de les élites del poder financer al Fòrum Econòmic de Davos, la població alpina on transcorre una gran novel·la de Thomas Mann, La muntanya màgica, vet aquí que Intermón-Oxfam ens ho adverteix, per si qualcú no ho sabia: Rics més rics, pobres més pobres, retallades pressupostàries, governs que pengen el cartell de 'no hi ha doblers' ... i cada vegada més desigualtat econòmica. Inevitable? En absolut. La desigualtat extrema és evitable. És una qüestió de prioritats i de voluntat política. El cas és que la desigualtat continua augmentant i per a 2016 l'1% més ric de la població mundial podria acumular tanta riquesa com la resta del planeta.

D'altra banda, recorda Intermón, Espanya és el segon país més desigual d'Europa, només per darrere de Letònia. I és també el país on el sistema fiscal (amb les polítiques d'ingressos i despeses) és menys efectiu en la reducció de la desigualtat. Mentre l' 1% més ric de la població espanyola concentra més riquesa que el 70% més pobre, la direcció de les polítiques actuals reforça aquesta concentració de riquesa en mans d'uns pocs en lloc de cercar una major redistribució i equitat.

Convé sortir a camí d'una gran fal·làcia: no és ver que "la riquesa de pocs beneficia a tots". Per molt que els mitjans de propaganda de masses ho iterin i que molta gent s'ho cregui. Tota alteració de la desigualtat natural dels éssers humans és perjudicial. I no és cert que la diferenciació de posició social, capacitat, drets i beneficis reflecteix les diferències naturals segons les seves contribucions al benestar de la societat. La mentida és la més lleial aliada de la desigualtat social. Així ho escriu Zygmunt Bauman, filòsof de 'la societat líquida'(vid. La riquesa d'uns pocs ens beneficiarà a tots?, 2013) i ho avalen economistes com els Nobels John Galbraith i Joseph Stiglitz o l'ara famós Thomas Picketty.

El recordat José Luis Sampedro explicava una metàfora preciosa. Una societat és un estel, venia a dir: per tal que aquest s'enlairi és necessari saber tensar els tres fils: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Si només se n'estira un, si deixam que els poderosos imposin el seu concepte de llibertat, basat en el darwinisme social, aquesta societat mai no aixecarà el vol. Establir les condicions d'igualtat és conditio sine qua non perquè, des de la consistència que la cohesió social dóna, una societat s'aixequi i voli amunt. I allò tan tòpic, però tan real: mentre uns tenguin els peus fermats i altres puguin córrer a lloure, la cursa no pot ser lliure...

Lo más visto