Quan som joves fugim de la mort, és un ritual que duu a terme qualcú sempre llunyà. Ens passa de llarg fins que ens envestim amb un accident o una malaltia greu i es converteix en motiu de reflexió i no de fugida. És un dels aprenentatges que més costa de la vida. Amb consciència clara, vivim la primera defunció dels avis, després dels pares. La dels germans fa un mal molt més intens. A mesura que avança el camí, parteixen parents, amics i coneguts amb més o menys freqüència. Prenen fluïdesa les seves lliçons, paraules de l'ànima que reproduïm, somriures que guaiten la cambra dels encontres que ens eren comuns. Els rememorem, però ens costa abraçar els comentaris dels nostres majors, els qui han enterrat la majoria de compartiments i ballen la dansa de la propina. No tenim costum de prestar-hi la suficient atenció, cavalquem per la vida al galop, distrets amb mil jocs, desbocats pels triomfs, col·leccionant trastos. A ca nostra, la mort esdevé un final natural.
Cada dia moren 17.000 nens menors de 5 anys per causes evitables. El Tercer Món, a les fosques. Deplorem la incapacitat de la comunitat internacional i del Consell de Seguretat de Nacions Unides per assegurar un dels seus objectius més importants, garantir la pau i evitar el patiment de la ciutadania. Mentrestant, els altres tanquem els ulls davant els conflictes, el patiment, la fam, la por, les malalties d'altres indrets. Massa vegades, els humans vivim en un taüt.