Carritxera (212)

Dos dies després de la celebració de la diada de les Illes Balears, he davallat fins a l'Espai Mallorca per a presentar el llibre de fotografies i poemes -de poemes i fotografies- dels menorquins Damià Coll i Lluís Guasch que es titula «La Menorca Nua, Ingènua i Subtil». Un llibre del tot recomanable, amb imatges espectaculars de la part de l'Illa més salvatge i inaccessible i amb unes proses poètiques devastades i sense concessions que ens descobreixen els misteris dolorosos de ser vius i, per antítesi, l'enigma més pregon de la seducció: «Una carritxera ha decidit conviure solitària amb la natura. Plora, riu, escolta i escriu poesia.» També ens planteja una interessant disjuntiva com a model de vida i fins i tot turístic. Si existeix una Menorca nua, ingènua i subtil (que crec que existeix) deu voler dir que existeix una Menorca ornamentada, maliciosa i obtusa (que també deu existir). Des de l'aparició del turisme de masses a l'Illa, a principis dels anys seixantes, aquesta darrera Menorca s'ha intentat amagar. I és normal. Ja sé sap. El turisme és seducció. S'oculta allò que és dolent i lleig i es presenta i es posa el focus damunt allò que és bo i polit. Passa a Menorca i passa a qualsevol comunitat turística d'arreu del món. És així. També passa a Barcelona. És una regla universal. I els menorquins som addictes a aquesta droga. Quan una coneguda marca de cerveses va fer un anunci agafant una Menorca idíl·lica, de bon rotllo i feliç com a protagonista, els menorquins ens vam entusiasmar com a dendelets. Ens agrada. Som així. Davall l'estora també hi ha pols. Però què hem de fer? La pols s'amaga i ja està. Els pastissets escapçats se'ls mengen els de casa i, els que han quedat amb totes les puntes perfectes, se'ls dóna als convidats. És una norma universal que practiquen tots els pobles mediterranis hospitalaris. L'hotel a peu de platja no surt a les fotos de Cala Galdana. Les algues damunt l'arena no apareixen a les postals. La humitat, la pluja i el vent no treuen el cap als fulletons de les fires. Tot és sol, platges verges, tranquil·litat, gastronomia, hospitalitat, festes populars i cultura... encara que sigui talaiòtica. Sí, des que es va iniciar la profitosa i explotada indústria del turisme de masses sempre ha funcionat així. Sempre? No. Fins fa poc temps. Des que un general, que havia fet carrera a la capital de l'estat, va passar a la reserva i va tornar a la seva illa. I, com que a Menorca s'avorria (l'avorriment és el més perillós que hi ha, allò que provoca més destrosses a la humanitat) va decidir que, la gent que vingués a l'Illa per mar o aire, el primer que es trobés fos una carretera amb unes rotondes descomunals. Que es trobés, en definitiva, la part lletja de Menorca. En tost d'ocultar la Menorca ornamentada, maliciosa i obtusa (com s'havia fet sempre) va decidir girar l'estora i la va estendre per als visitants que vénen a l'Illa, precisament, a la recerca de la Menorca nua, ingènua i subtil. Va decidir donar els pastissets amb les puntes trencades als visitants i quedar-se per als seus partidaris els pastissets intactes. Així com el general i el govern del Partit Popular de les Illes Balears ens proposen un camí de ciment, de formigó, d'asfalt, d'estructures metàl·liques; en Lluís Guasch i en Damià Coll ens proposen un altre camí. Un camí que contraposa la velocitat amb la lentitud, les presses amb la calma, la perfecció amb la imperfecció, la virtualitat amb la salvatgia. O, en un altre nivell, la carretera amb el carrerany, l'estrès de les grans ciutats amb la calma de les illes, la perfecció arquitectònica de les rotondes amb la imperfecció de la pròpia mirada. «La Menorca Nua, Ingènua i Subtil» és un llibre de fotografies amb poemes. O un llibre de poemes amb fotografies. Quan el llegeixes, quan el fulleges, no saps quin apartat domina l'altre. Es percep una mà que ajuda a pujar un penyal i es percep també la mà ajudada ajudant a davallar una costa empinada. Veus les mans esteses, solidàries, sense cercar cap tipus de protagonisme. I veus també que aquest altruisme de dos caminants que comparteixen el mateix camí sense competir per veure qui arriba primer, reforça el caràcter i la qualitat del llibre. En aquest sentit, i guardant les distàncies i les circumstàncies, em fa recordar una pescada d'oblades que vaig fer amb el meu conco en Pepe, germà de la meva mare, fa molts d'anys. Carregats amb les canyes, les armades, el poal, la cullera rovellada, la farina, el pa dur i el sac d'arpillera vam davallar des del mirador de Cala Galdana per anar a la pesquera de Sa Punta. Era un camí difícil i perillós i, per a no estimbar-nos, el meu conco em va donar un consell. Em va dir que m'agafés de les fulles de les carritxeres que anés trobant, però que les agarrés amb força perquè, si no ho feia, em podien tallar la pell de la mà. La carritxera és la materialització vegetal del missatge que envia Menorca al visitant. Aprofitar la natura o aprofitar-se'n. La natura té les seves armes i se sap defensar. I una mostra modesta és la carritxera.