Deu fer cosa de deu anys, o més, us vaig escriure un article sobre la meva tia Bàrbara des Castell i la seva vida, especialment la seva joventut, passada en diversos fars de Menorca. Ella era filla d'un faroner i açò li havia permès de formar-se com a al·lota i com a dona dins d'aquestes construccions lluminoses que es troben per tot el litoral de l'Illa. Una illa i un litoral que ella havia conegut a fons, des d'una alçada privilegiada, gràcies als successius destins del seu pare a fars com els de l'Illa de l'Aire, a Sant Lluís; Favàritx, a s'albufera des Grau, o Punta Nati, a Ciutadella. Els fars havien estat, en les dues primeres dècades de la seva existència, no la seva segona casa, sinó la primera i ella se sentia ben orgullosa d'haver-se criat allà, apartada del món, però integrada en la gran família de tots els qui feien feina en aquelles instal·lacions i dels seus parents més propers.
Els fars li havien permès, per exemple, d'aprendre el castellà, a causa del contacte quotidià amb els companyeros -deia ella- que hi arribaven destinats. I açò la feia a ella universal. La meva tia Bàrbara, en efecte, no era gens sospitosa de ser favorable, per exemple, a la unitat lingüística del català. Quan els meus germans i jo anàvem de vacances as Castell, com hi havien estat també, prèviament, el meu pare i els seus, de germans, ella tenia sempre una frase que a jo em va quedar gravada: «no rallam igual, però ens entenem». La seva pròpia personalitat i el seu bagatge cultural es basaven en tot allò que havia après als fars i que conservava en el seu interior i no tenia el més mínim inconvenient en transmetre als seus interlocutors.
La meva tia Bàrbara va tornar, finalment, a la vila, al sol urbà, a la civilització -com acostumo a dir jo- i es va casar amb un cosí propi, en Jaume Quevedo, amb el qual va tenir cinc fills, tres dels quals viuen avui en dia i són els meus estimats parents de Menorca. Es conco en Jaume era un apassionat de la petita història familiar i conservava tots aquells documents que hi feien referència. I si no els tenia, els anava a cercar on fos. Fins i tot va arribar a elaborar un arbre genealògic dels seus ascendents i descendents. Amb aquesta passió des conco per tot allò que era antic i que ella havia conegut, compartit i estimat, no fora gens estrany que la tia Bàrbara, si encara visqués, mesquina, fos partidària de la conservació dels fars com a peces d'un valor patrimonial incalculable, ara que tos els senyals costers d'avís a les embarcacions que s'atraquen al litoral són mecanitzats i coordinats per control remot.
Us ho he dit abans i us ho repetesc ara; la meva tia Bàrbara no hauria pogut ser acusada de pancatalanisme, ans al contrari. Era una dona molt conservadora, en tots els sentits que aquesta paraula pugui tenir actualment. Però estic convençut que hauria vist amb molts ulls la decisió de la direcció del Port de Barcelona, de qui depenen els fars del litoral barceloní i també els del gironí, de convertir aquestes antigues construccions en museus.
La conservació i exposició pública de tots els estris que empraven els treballadors de les diverses instal·lacions costeres, fins i tot dels habitatges que ocupaven els faroners, els seus empleats i les respectives famílies l'haurien fet, de ben segur, molt i molt feliç.
Una altra cosa fóra que els fars fossin convertits en hotels, esdevinguessin establiments turístics del sector de la restauració. Jo pens que açò, la meva tia no ho hauria comprès massa. Ella no era una dona d'aquest món del consum. S'estimava molt més romandre a ca seua cuidant dels fills i dels animals, la seva gran passió. Com a molt, algun diumenge, o quan hi havia un motiu especial de celebració, tota la família es desplaçava fins a sa punta de Cales Fonts (sempre ses puntes, sempre el litoral, sempre la mar), per dinar al restaurant del Club Nàutic. I ja quan es va produir la jubilació del seu home, sí que es van permetre qualque viatge a Palma, Eivissa, Barcelona o bé a Andalusia, on hi van casar el fill major.
Ara me deman una cosa: per què, precisament avui, us he parlat, com fa més de deu anys, de la meva tia i dels fars; us he fet arribar tots aquests records que formaran part, ja per sempre més, del meu ésser i que són fruit de llargues estones de conversa, mentre ella tricotava les seves sempiternes labors? Hauré tingut un somni? No ho crec pas. Aquest escrit ha de reflectir, més prest, un neguit; que allò que va fer feliç a la Tia Bàrbara i que tant em va calar interiorment, no arribi a perdre's mai.