Deia no fa gaire un conseller, que hi ha alliberats (referint-se a persones contractades per organitzacions sense ànim de lucre) que potser cobren més que ell. El cas serveix per il·lustrar la contradicció en l'eficiència d'alguns vehicles així com la paradoxa del creixement.
I és que la majoria de qüestions que s'analitzen acostumen a tenir diverses variables en joc, i no és gaire raonable agafar-ne només una de sola.
Veient per exemple el cas de l'estalvi de combustibles en els vehicles habituals, podem comprovar com la tecnologia va avançant i aconsegueix construir motors cada vegada més eficients, que permeten mantenir (i, amb freqüència, augmentar) les prestacions, al temps que requereixen manco combustible.
Això és així. El què passa és que en un vehicle intervenen altres aspectes, com el pes, l'alçada, la figura més o manco aerodinàmica, etc, que poden tenir molt que veure amb el resultat de l'equació final de la despesa de combustible. En aquesta línia de raonament, no resulta difícil entendre que un vehicle 4x4 tendeix a consumir més que un utilitari mitjà contemporani, simplement per una qüestió de pes o de capacitat de tracció.
Amb aquestes coses el mercat de vegades no perdona. Ara s'han posat de moda els anomenats SUV (Sport Utility Vehicle), que venen a ser com un tot terreny lleuger, però més feixucs i alts que els vehicles normals. Ja es sap que en la moda entren en joc molts factors, des de la publicitat a tort i a dret, com ara la imatge de personatges icònics que van amb aquell vehicle, fins a la voluntat -sovint inconscient- de mostrar un estatus social si més no semblant al de l'altra gent que, de cop i volta, van pel carrer amb la nova estètica dels vehicles més grans.
El cas és que aquesta moda de nous vehicles feixucs i alts, pot frenar els avanços en la reducció d'emissions a l'atmosfera derivades del transport privat, encara que es tracti de vehicles amb motor eficient. És el resultat de la combinació de les variables.
Anem ara als sous. Si agafam com a paràmetre el sou previst d'un conseller amb dedicació exclusiva i ostentant una vicepresidència a Menorca, veurem que és de 57.045 euros anuals, als quals cal incorporar les dietes per assistir a plens (573 euros/ple) o a comissions (238,75 euros/reunió). Una estimació de freqüències habituals ens aproxima als 70.000 euros anuals.
Idò bé, els estudis sobre la relació entre el creixement econòmic i la prosperitat real de les persones, ens mostren que la importància del creixement depèn bàsicament de en quina societat l'analitzem. Les societats que es troben en una situació molt baixa de desenvolupament, per davall de 5.000 euros anuals per persona, mostren molts indicadors de qualitat de vida que fallen (des de la mortalitat infantil a l'esperança de vida passant pel dret a l'educació). En aquests casos, fer créixer els ingressos i distribuir-los amb certa equitat acostuma ser molt recomanable.
En canvi, si ens situam en una societat ja desenvolupada, amb els serveis i els drets bàsics coberts, fer créixer l'economia per augmentar els ingressos dels ciutadans, no sempre es tradueix en millores substancials en la prosperitat de les persones. El què mostren els estudis és que a partir de certs nivells, situats a l'entorn actual de 25.000 euros anuals, poques coses milloren o es perceben com avanços per part de les societats.
Així ens trobem, per exemple, que els ingressos a Gran Bretanya han augmentar gairebé el doble des de 1960 a ara, però en canvi la sensació de persones que es declaren molt felices ha baixat 16 punts.
Perquè, com en el cas dels cotxes, el valor creixement econòmic es combina amb d'altres paràmetres (extracció de materials, contaminació atmosfèrica, producció de residus, pèrdua de paisatge, increment del consumisme innecessari, acceleració del ritme de vida, etc), que solen provocar que el resultat final sigui poc més (o gens més) satisfactori que amb nivells més baixos.
El sou d'un conseller amb dedicació exclusiva ve a ser més del doble del que s'acostuma habitualment en alguns sectors. Caldria combinar totes les altres variables que participen de la complexa tasca d'exercir el govern, per avaluar si l'aportació a les millores col·lectives resulta d'una satisfacció proporcional.