No havia tornat a veure l'espia, de tal manera que em vaig arribar a pensar que devia ser a Alemanya, xerrant les nostres misèries a la senyora Merkel, que per açò li paguen. Però ahir dematí me'l vaig trobar que berenava a Cas Sucrer des Carrer Nou. Defora, perquè és ver que feia bon temps, i assegut amb el que ell diu ajudants però que jo pens que són guardaespatles...
– Seu, seu –me va dir més amable que altres vegades–, que et presentaré els meus ajudants. Açò és en Hänsel i aquesta és na Gretel. Bons al·lots tots dos, i no et pots arribar a pensar com m'ajuden.
Mos vam saludar a mitges, perquè en Hänsel estava més pendent de la porta de l'hotelet que hi ha just davant i na Gretel es barallava amb el floreti que queia de l'ensiamada que s'intentava menjar.
– Aquesta illa és un microcosmos –me va amollar l'espia–. Com un laboratori on pots estudiar en petit totes les coses que succeeixen en aquest país. Ah, has de tastar aquesta tortada...
– No ho havia pensat mai, açò que diu –li vaig respondre–. Jo me pensava que aquí tothom era molt sensat i que mos preníem les coses d'una altra manera.
– Potser sí –va fer ell– però els 213 anys que ja duis de centralisme espanyol, han d'influir per força. Ara mateix, aquí encara no teniu aeroports sense avions, però ja us han embardat una dessaladora sense aigua. I si vols pots comparar la ruïna de construir AVEs amb la de fer rotondes...
– Però aquests disbarats ja estan prou documentats –li vaig respondre–. No crec que el govern alemany l'enviï aquí per investigar aquests casos d'irresponsabilitat demostrada.
– Bonu –me va dir mentre ajudava na Gretel a espolsar-se el floreti–, la meva feina és un secret, però tu ets de fiar. Ara na Merkel vol saber si els catalans són tan perillosos com diu el ministre Fernández Díaz.
Quan va sentir aquell nom, en Hänsel va canviar de cara i ja no vigilava solament la porta de l'hotel sinó tot el carrer i fins i tot la seva cartera.
– I és que qualque cosa deu succeir, a Catalunya –va continuar l'espia–. Des de que reclamen el referèndum, ja els han imputat un expresident i tota la seva família, el president, la vicepresidenta i la consellera d'Educació de la Generalitat, l'expresident i el president del Barça, i fins i tot el Club... I Hisenda investiga en Messi i en Xavi...
– Sí que és ver –no vaig tenir altre remei que reconèixer–. Ja és casualitat!
– I surt cada informe policial, que fa pena –va continuar l'espia–, perquè quan es demostra que tot és mentida, ningú no se'n fa responsable... Els comptes a l'estranger d'en Mas i el batle de Barcelona, les anomenades ambaixades de Catalunya, que són oficines exteriors com les que tenen totes les altres comunitats autònomes...
– Sí, són informacions que grinyolen per totes bandes, la veritat –vaig respondre mentre observava que na Gretel ja s'havia acabat l'ensiamada i mos observava amb molta atenció.
– La darrera –va continuar l'espia mentre m'oferia més tortada– és que ara el ministre escampa que hi ha connexions entre el nacionalisme català i el terrorisme jihaidista. Tu que trobes? Els veus, els catalans, degollant heretges pel Youtube?
– És que mos han arribat a dir tantes maldats d'ells –vaig respondre amb la boca petita–, que ja no saps què has de creure. Però quan venen aquí, semblen una gent la mar de normal... o tan rara com qualsevol altra. I pensi que vénen bonibé tots.
– Sí –va intervenir na Gretel–. De cada quatre turistes que arriben, 1 és català. I de cada 4 menorquins que emigren, 3 se'n van a Catalunya.
– Ho veus –va dir satisfet l'espia–, aquesta dona és una computadora. I amb tant de moviment de gent, tu has observat qualque cosa rara? –va afegir mentre en Hänsel, na Gretel i ell mateix me clavaven els ulls– Qualque detall, qualque expressió que els delati?
– Jo no –vaig respondre espantat com si allò fos un interrogatori–, però com diven el PP i Ciutadans, s'ha d'anar molt alerta amb ells...
– Ha, ha, ha –va començar a riure en Hänsel sense poder aturar–. Un altre que ha picat!