El rellotge de la plaça indica que són les deu d'un matí encara fresc de primavera. Un dia amable. El cel mandrós mostra els primers blaus intensos de l'any. La persistent tramuntana d'hivern s'ha convertit en oratge discret i suportable. El dia però serà especialment tristot: al cementiri de les lletres hi ha una làpida nova. Ha mort una llibreria. Com tantes altres, ha mort de finor i d'indiferència aguda. No, amic meu, no hi haurà ni esquela, ni tanatori, ni funeral. Just alguns ciutadans de la tribu dels lletraferits sensibles la tindran present a la memòria. La vella llibreria ja és història.
Al carrer queda un buit. Silenci on, fins fa poc, hi havia vida. Els antics mostradors pintats de blanc. Com tants d'altres locals a tants carrers de la ciutat. La gent passa davant sense reparar que la porta és tancada. Poques persones pensaran que el teixit comercial – i el social també – de la ciutat s'haurà empobrit. Poca o cap incidència en el dia a dia, aquesta serà una jornada normal, com la d'ahir mateix. Com a molt petits i distrets comentari a la barra del bar mentre el client espera que el cafè refredi. Poca cosa.
Recordes, mentre camines amb les mans a les butxaques, que aquesta no és, ni d'enfora, la primera de les llibreries que reposa al cementiri de les lletres de paper. Com si fos ara mateix imagines que, la curiosa llibreria de vell de davant la peixateria de Maó, és encara oberta i que en Pedro - a qui mai em vaig atrevir a demanar si es tenyia aquells cabells de color impossible -, t'acaba de vendre un exemplar de la primera edició del «De Re Cibaria», mentre dos al·lotets entren a baratar, de part de l'avi, una novel·leta del Coyote. Ja no en queda ni rastre d'aquell fantàstic cafarnaum de paper.
En Pepe Vives, extraordinari pintor – quan reconeixerem el seu indubtable talent... ? - i fidel lector dels nostres clàssics, conta de quan comprava llibres de la fantàstica col·lecció Austral a La Casa de las Medias de s'Arravaleta. Desapareguda també. Llibres entre calces, bragues i mocadors. Temps era temps.
Penses també en les germanes – o cosines – d'edat incerta i que quasi no cabien darrere d'aquell petitíssim mostrador de Can Rovi, on venien premsa. No en queda, ai, ni senyal ni d'elles, ni d'aquells «Mundo Diario» o del «Tele/Express».
Impossible deixar d'evocar – tampoc fa tant de temps – la petita llibreria Juventus del carrer de Ses Moreres, on oficiava amb passió i vocació d'autèntic llibreter en Juanico, seriós, sempre correcte, lector incansable i selecte i que podia ser, ep, si ho volies, un magnífic guia i assessor literari. Era un espai mínim físicament però acollidor i immillorable asil pels lectors.
De la mateixa manera et ve a la memòria la llibreria Studio, més ample i moderna – també més freda - ja camí del Ramis, en aquells moments únic institut de la ciutat, on l'inquiet i simpàtic Xiscu Guerrero, va crear un considerable imperi de paper, fràgil imperi que també va acabar amb una pèrfida i previsible bufada de nord. El paper, amic meu, si no és en forma d'estel, resisteix malament les ventades.
I avui recordes especialment, amb bona dosi melancolia, Can Manent. Cap de cantó imprescindible i únic de la ciutat, a dues passes de la teva feina. Refugi de pecadors i agnòstics impenitents. Pacients i devots de na Marga, esperant a que ella tornés d'una de les seves constants excursions a les laberíntiques catacumbes que servien de magatzem, per cobrar el diari a un parell d'impertèrrits britànics – just ells saben fer-ho –, que l'esperaven amb les monedes a la mà...
Tots això ja és passat, amic meu. La vida segueix. Modernes botigues de robes inunden el carrer de llums i músiques. Asseguraria jo que són les mateixes robes i les mateixes músiques. No podem aturar el que en diuen progrés. No passa res. Una mudable i efímera modernitat haurà acabat però amb una forma de vida, amb una manera d'entendre el món. No és cap retret: és la constatació d'un fet.
Haurem de declarar les llibreries que queden Patrimoni de la Humanitat...?