Cadascun de nosaltres és diferent, per açò la gent dibuixa el seu propi cercle o repòs particular. Fugir de la «zona de confort» implica una actitud, la d'aprendre, canviar, actuar, i també la d'equivocar-nos, caure i rectificar. Quedar-se quiet, massa vegades, és la conseqüència d'acceptar vells paradigmes. Majoritàriament, són els qui pronuncien «sempre ho hem fet així», un os frontal dels qui volen emprendre. El canvi depèn més de la voluntat dels líders, dels equips i dels seguidors, que de les pròpies habilitats.
Les enquestes electorals indiquen que hi haurà alteracions. La política, entesa com la pressa de decisions, iniciativa i govern, abandonarà definitivament l'àrea de comoditat. Equivalents en resultats, hauran de conquistar el cel del consens. Intervindran nous partits sense motxilla, el desgast dels qui han governat o dels qui no acabaran de guanyar. Estaran obligats a idear, atrevir-se, estudiar noves solucions. M'agrada el lloc imaginari del diàleg, la recerca de dinàmiques conjuntes per un creixement econòmic més sostenible, amb més igualtat d'oportunitats, més protecció dels drets bàsics, abric de la sanitat, de l'educació, de l'àmbit social, un món més equitatiu per a tots. Una conversa sense fronteres, perquè el vapor central, el que permetia la plena autonomia de govern, resolutiu i representatiu, ha fet aigua. La dinàmica que està per venir anirà més enllà dels titulars, fecundarà el sol de la democràcia.