Passa el temps entre primavera i primavera i Sant Jordi regressa. On s'havia ficat? És ubic. Pot estar a moltes bandes a la vegada durant la seva festiva, literària, florida i concorreguda diada catalana. Però per on para la resta de l'any? És un misteri que som incapaços de desvetllar. Qui ens pot dir on té el seu castell? Ningú. Periodisme d'investigació, però no ve al cas. Fa dotze mesos exactes me'l vaig trobar a Venècia. El cavaller era a la bella universitat de Ca Foscari i, el contacte, sembla que l'havia fet el professor d'espanyol de la universitat italiana Albert Morales. Dies després van dibuixar una gegantina rosa humana a la immensa plaça de Sant Marc. Albert formava part d'un bocí del pètal vermell. Enguany me l'hauré trobat a la rambla Just Oliveres de L'Hospitalet. Què hi fa en aquesta ciutat dormitori de qualitats amagades i secretes? Sé que també és a la nostra gran urbs del costat. Puc sentir des de la cadira de la rambla del Llobregat els retrucs dels cascs del seu cavall i l'alè fètid i sofrós del drac. Al meu costat hi tenc un altre escriptor menorquí. Som a la ciutat de Diego Prado. Amnistia Internacional Catalunya ens ha convidat a signar llibres al seu estand, tot just davant la llibreria Abacus. Diego és un gran conversador. Així que, si no venem molts de llibres, ens divertirem igualment d'onze a una del matí. Bon temps. Solet. Moltes escoles, grups d'alumnes de la zona fent una sortida, una excursió, per veure les parades de roses i llibres. Una experiència estimulant que els al·lots i al·lotes catalans acaben veient amb naturalitat. Sempre he dit que les ciutats són incapaces de generar la solemnitat popular de la festa. En canvi, són capdavanteres en la fabricació d'espectacles; de la mateixa manera que els pobles els és molt difícil produir-los per manca de mitjans i de població. Per açò, encara té més mèrit que Barcelona -i de retruc tot Catalunya: la diada de Sant Jordi més multitudinària i espectacular és la de Montblanc- hagi aconseguit allò que l'escriptor mexicà Octavio Paz considerava impossible. Barcelona ho ha fet. Ha bastit des de la tradició una festa popular. Quina altra ciutat del món pot dir una cosa igual? No me'n ve cap a la ment.
Els escriptors internacionals que hi acudeixen al·lucinen (el darrer, James Ellroy: «Estic fascinat»), els escriptors espanyols en castellà obliden el seu odi nacionalista cap a Catalunya i acudeixen en massa a la seva capital («Poderoso caballero es Don Dinero»), els turistes demanen on se celebra la famosa festa, els barcelonins tenen incorporat aquest costum de regalar una flor i un llibre des d'infants. Hi participa tota la ciutat. A les vuit del matí ja hi ha les parades de roses al carrer. Els venedors es poden dividir entre els establiments professionals o els ocasionals. Aquests darrers van des de les gitanes de Gràcia fins als estudiants universitaris tot passant per joves que se cerquen la vida ja sigui per fer uns doblers extraordinaris o per pagar-se el viatge de fi de curs. Les entitats socials, polítiques, esportives, culturals o les associacions de voluntaris tampoc no es volen sostreure de la festa. A més de llibres, Amnistia Internacional de Catalunya també ven roses a la seva parada de la rambla. Naturals i artificials o de paper. Amb açò també coincidim. Una rosa de paper feta per les preses del Centre Penitenciari de Lledoners. Els pètals vermells són perfectes i la rosa de paper va acompanyada d'una espiga verda de blat lligada a la tija amb una etiqueta groga i negra d'Amnistia Internacional. Aquesta rosa solidària em recorda una faula que va transcriure Claudio Magris al seu llibre de viatges i de coneixements «El Danubi». Es titula «La Rosa» i va ser escrita per una filleta d'una escola de primària i, segons l'escriptor italià, suggereix que «defensar la flor contra la columna també pot ser una retòrica vitalista, que ofèn la vida que pretén estimar, el seu dolor secret». La faula és curta i diu així: «La Rosa era feliç. Estava bé amb les altres flors. Un dia, la Rosa es va sentir pansida i estava a punt de morir. Va veure una flor de paper i li va dir: 'Quina rosa més bonica que ets!' 'Però si sóc una flor de paper'. 'Saps que estic a punt de morir?' La Rosa ja era morta i no va dir res més». L'amor travessa les distàncies. On viatja? Amb qui cavalca? Són preguntes sense resposta ni continuïtat. S'han venut més de deu milions de roses naturals. Ningú no ha comptat les roses de paper. Rosa. Flor de les plantes del gènere Rosa. Un camí de roses: camí o vida plaent. Els refranys també en van plens d'aquesta flor: «Al color de rosa, l'amor s'hi posa» o «No hi ha roses sense espines»: significa que no hi ha felicitat completa o que no hi ha cap cosa perfecta. I els llibres? Amb els llibres passa el contrari que amb les roses: els més venuts continuen sent els de paper.