Dijous va ser la festivitat de Sant Jordi. A Catalunya, com també a tots els pobles de Menorca, tot i que alguns dels municipis illencs ajornen la fira de llibres i roses fins el cap de setmana. Aquí, al Principat, aquesta celebració coincideix amb el dia dels enamorats, o tal vegada diria jo, amb el de l'estimació. La rosa és el símbol de l'afecte de l'home cap a la dona, que pot anar des de l'amor filial o fraternal, fins al que sents per l'esposa o la parella estable, passant per l'amistat més incondicional i sincera i la passió de l'amant. Jo sempre m'he negat a festejar el dia de Sant Valentí; ho trobo una americanada, per no dir una altra cosa. En el meu cas, el 14 de febrer, a part d'un dia com tots els altres, només és l'aniversari de la Marta, la meva veïna de replà, a Reus.
Però dijous passat, 23 d'abril, mentre berenava i veia per televisió l'ambient de la Plaça de Catalunya, vaig rebre un whatsapp amb una rosa vermella immensa, muntada damunt d'un llibre i embolcallada amb la senyera. Em va agradar i el primer que vaig fer va ser retornar-la a la persona que me l'havia enviat. Normalment, em quedo aquí, en aquest pas, quan m'apareixen al mòbil missatges que parlen d'amistat, d'estimació i que s'han de renviar a no sé quantes persones per saber les que senten de veritat alguna cosa per tu, és a dir, perquè qui sigui pugui conèixer les seves adreces electròniques.
Ara bé, amb la rosa de Sant Jordi vaig actuar de manera diferent. La vaig enviar, també, a totes aquelles dones que tenen o han tengut una importància cabdal en la meva vida. I, finalment, vaig decidir ampliar la tramesa a tres persones qui, em consta, estan passant per uns moments difícils: una amiga que té el marit malalt d'alzheimer i que enguany no li devia regalar la rosa si ella no el va fer sortir de casa i li va fer veure quin dia era, i dues antigues companyes de feina; una d'elles porta mesos de baixa per assetjament laboral, i l'altra no para d'entrar i sortir de l'hospital, perquè té el pare a l'UCI amb un coma induït i ella mateixa ha hagut de sotmetre's a una intervenció quirúrgica força delicada. Cap d'aquestes dues no havia contestat a les meves insistents trucades interessant-me pel seu estat, perquè no es veien amb força per parlar.
I me'n vaig endur una sorpresa: aquestes tres van ser les qui em van fer arribar més mostres de reconeixement de totes les dones amb les qui havia contactat. Les anteriors, les importants es varen limitar a donar les gràcies, a dir que la rosa era una molt bonica. Algunes, fins i tot em van renviar una imatge de Sant Jordi damunt del cavall i proveït d'una llança, amb un llibre a mode de drac. Això, les qui varen contestar. Però, a les altres tres, aquella rosa en moments com els que estan vivint, els va arribar a l'ànima. La primera em va contestar amb un missatge de veu: «Gràcies, moltes gràcies!!!». La segona ho féu per escrit: «Moltes gràcies; petonets». I la darrera va aprofitar que interrompia la seva guàrdia familiar al Clínic per davallar al carrer, telefonar-me i desfogar-se amb jo dels seus problemes.
No us descobriré res de nou si us dic que, en tots els àmbits de la vida, és molt més feliç el qui dóna que el qui rep. El d'enguany ha estat el millor dia de Sant Jordi que record, tot i que l'únic llibre nou que vaig tenir fou un que em vaig comprar jo mateix en un quiosc de premsa a on vaig acompanyar es meu conco, amb qui dino tots els dijous, perquè ell volia anar a cercar unes revistes per a la seva filla. Però aquelles tres roses solidàries havien florit inesperadament. Crec que aquest és el sentit real de l'amistat, de l'estimació: el poder sentir dins teu que algú et diu en uns moments personals complexes: «Ei, que jo sóc aquí, pel què convingui».
Tot això em va fer pensar que mancava la rosa definitiva, aquella que no és telemàtica ni virtual, però que té la mateixa autenticitat, o més, que totes les altres. En efecte, faltava el meu reconeixement a la responsable de que jo hagués viscut aquell dia tan feliç i, també, tots els moments de la vida, ja haguessin estat amables, decebedors o farcits d'esperança. Vaig començar a caminar. Era ja mitjan capvespre; les parades de flors començaven a buidar-se i les roses davallaven de preu perquè les venedores volien treure-se-les dels dits i tenien ganes de partir cap a ca seva. Però encara en vaig trobar una. I aquella rosa que concloïa la meva particular jornada de Sant Jordi la va rebre, ajaguda al seu llit però amb un somriure als llavis, la meva mare.