«Habrá un día en que todos, al levantar la vista...». Segur que molts saben l'estrofa de la cançó més famosa de J.A. Labordeta. «...Veremos una tierra, que ponga Libertad». Una utopia? No està malament que, a tocar de l'1 de maig, recordem que les utopies són, senzillament, possibilitats encara no realitzades i per a les quals val la pena lluitar. Tota la vida va posar Eduardo Galeano al servei d'uns ideals d'emancipació humana. Al «Libro de los abrazos», hi parla de desmemòria. L'escriptor uruguaià conta que en un viatge a Chicago, ciutat obrera, plena de fàbriques, en visitar el barri de Heymarket, on l'any 1886 van ser penjats a la forca aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig, es sorprengué que no hi hagués res, ni un monòlit ni una placa de bronze, en memòria d'aquells màrtirs.
Els antropòlegs inclouen la celebració del Primer de maig dins el cicle fabril, però és molt més que la «Exaltación del Trabajo», que volia el franquisme. És la data particular d'uns fets de transcendència universal, per a la humanitat sencera. Dia en què coincideixen totes les històries i geografies, totes les llengües i cultures del món, per l'alliberament social, per l'esperança en un món sense desigualtats lacerants i sense (tantes) sofrences. Sorprenentment, als Estats Units d'Amèrica aquest dia és fener i ningú recorda que els drets de la classe obrera no han brostat com les fulles dels arbres en primavera, ni ha regalat la mà de sos amos. A Espanya i a molts altres estats sacsejats i saquejats (ai, els lapsus freudians!) per la depredació capitalista, la memòria, si més no, és escassa. Uns sindicats, altre temps gloriosament combatius i forts en la participació, avui necessiten reconstituents amb urgència. Uns partits, que encara es diuen d'esquerres, es neutralitzen en lluites intestines: reformistes sense reformes, revolucionaris buròcrates. Més preocupats a trobar els punts de desacord entre ells que no a elaborar l'estratègia unitària per assolir els canvis necessaris. Sense consciència de travessar un moment decisiu i amb una autocomplaença que pot esdevenir tràgica.
Galeano tancava el seu apunt esmentant un proverbi d'Àfrica: «Fins que els lleons no tenguin els seus propis historiadors, les històries continuaran glorificant el caçador». Labordeta cantava en homenatge a tots aquells que van fer possible empènyer la història cap a la llibertat. Tots dos són morts. Que el seu paradís sigui una pàtria, idò una terra amb justícia.