La ciutadania sol queixar-se de l'atenció que rep en els serveis públics. Avui, rallar de funcionaris és un menyspreu laboral, com si el seu esperit fos totalment buròcrata. Tan fa quins són els partits polítics que els dirigeixen, perquè és un run run endèmic de la nostra societat.
I en el so de la crítica, hi ha munts de situacions sense raó. El policia que va acudir a casa mentre esperàvem l'arribada del metge, una delicada situació que va resoldre amb un «som aquí, per si ens necessiten». El somriure de la finestra de l'atenció al ciutadà que, sense demanar-li, ens brinda informació dels drets que ens abasteixen. El personal sanitari que tantes i tantes vegades ens ha assistit. La sensibilitat dels mestres, que ensenyen i recolzen als nostres fills. La correcció d'aquell ordenança, de tracte atent i complidor, humil i eficaç.
Tot i que hagin sofert nombroses mesures per fer front a la crisi, saben quin pa s'hi dóna. Són les tisores bassades en diluir les millores que d'altres havien construït. No dic que no fos necessari fer reestructuracions econòmiques, però sembla que els funcionaris ho haguessin de pagar tot. Passen pena, sense substitucions immediates en l'àrea educativa, infermers compartits en sanitat... que de tant estrènyer ja no els fan falta els cinturons. Són ells i no els polítics, els primers referents de la vocació del servei públic. I és que en totes les feines, és ben cert, mentre uns fan, els altres desfan.