Ben segur és degut a la incultura generalitzada d'aquest país nostre que a qualsevol conjunt de frases més o menys voluminós i estampat en unes pàgines de paper passa a dir-se llibre. És igual si està bé o mal escrit, si el contingut aporta o no res de nou. A l'època del memfotisme en la qual vivim, ja tot val. A aquesta visió pobre de la creació escrita hi ha contribuït tothom. Veníem de l'infern, d'una època amb un índex d'analfabetisme elevadíssim, la situació fins fa ben poc era lamentable; sense cap dubte s'ha guanyat en cultureta general alhora, però, que s'ha rebaixat el nivell d'exigència del que es publica: empreses editorials que porten a impremta qualsevol cosa, editors que, per estalviar costos, d'encarregar revisar lingüísticament els llibres tres vegades ara, a tot estirar, només n'encarreguen una; un sistema educatiu que pel que fa a l'ensenyança dels nostres adolescents tampoc ha sabut trobar el camí per formar lectors, i menys amb inquietud crítica; una universitat que s'està enderrocant sistemàticament; unes biblioteques que malgrat els esforços realitzats en les èpoques de bonança en aquests moments, amb les retallades, es troben sense recursos per a poder comprar llibres i seguir mantenint les subscripcions a revistes...
Per açò no em va venir de nou que alguna persona em critiqués per haver jutjat de passada molt malament l'obra «Oro y escorias» d'Àngel Ruiz i Pablo. El que sí em va preocupar més però, perquè és la demostració d' incultura i mala fe, var ser que em diguessin que m'havia passat de pebre coent perquè tant l'autor com la societat menorquina actual era bilingüe. Com si qualsevol llibre escrit en castellà hagués de ser bo de necessitat!! Anem a veure. Vaig criticar un títol, no una llengua. Els idiomes són el que són, ni bons ni dolents; el que sí pot ser bo o dolent és el resultat o producte de la creació literària o humanística que es fa amb les llengües. Qualsevol gènere creatiu té uns paràmetres d'exigència. A l'àmbit que conec més, el de la historia acadèmica, i per començar, el text s'ha d'entendre i ha d'estar polit (vull dir amb açò que no ha de presentar ni faltes d'ortografia, ni gramaticals ni sintàctiques), però, a més, ha de citar les fonts de coneixement i també criticar-les, ha de posar sobre la taula la teoria o teories, tenir cura dels conceptes que la historiografia ha anat discutint des del seu naixement, el fil de l'argument ha de mostrar versemblança històrica... És a dir, ha de reunir una sèrie de requeriments pels quals, només després d' assolits en un llibre d'història, es pot dir si l'estudi és bo i romp motllos o és francament dolent.
No perquè estigui escrit en català de Menorca, o parli de les bajanades del projecte de s'Enclusa, una novel·la és bona. Com tampoc necessàriament ha de ser bo un conte de terror en castellà ambientat dins el Teatre d'es Born.
Però no hi ha dubte que és més fàcil fer bunyols, i de pas maltractar l'idioma, si l'escriptor escriu en una llengua que no és la seva de naixença, entre d'altres coses perquè estarà mancat de vocabulari i d'expressions singulars, els quals només es sedimenten dins el cervell i des de fillet a base d'anys d'experiències i d'estudi. Convido a tothom a llegir el llibre de records d'Abel Hernández, «Historias de Alcarama», publicat per l'editorial Gadir, que tracta sobre les vivències d'infantesa en un poble avui abandonat de la província de Sòria. Hi trobarà tal riquesa lèxica que ben segur haurà de fer ús del diccionari. Està escrit amb molta gràcia, tendresa, ironia i a vegades dramatisme, sempre molt líric. Cap menorquí, per molt que digui que sap castellà, pot escriure un llibre com el d'Hernández, a no ser que hi esmerci anys i panys i al preu de fer un llibre afectat i postís.
Escriure en una llengua que no és la teva per diglòssia, és a dir, perquè en tens un baix concepte en comparació a una altra, que sol ser la del poder de l'Estat, sol conduir a malgastar energies i a fer el ridícul. En aquest sentit no puc deixar de pensar amb el nostre maonès Vicent Albertí el qual nascut el 1786, va escriure, pensant que en castellà seria més llegit que en català, el «Manual de un lector o sea Diccionario etimològico-analítico de voces sagradas, técnicas, históricas, mitológicas, &c», en deu toms!! El va enviar, tot esperant aplaudiments, a la Real Academia, a Madrid, i el van despatxar, arxivant el llibre, dient-li que estava escrit en un castellà en desús, barroc, de l'època de Lope de Vega o una cosa així. El pobre Albertí havia escrit amb el castellà que havia llegit, amb el dels llibres de feia més d'un segle o dos de les biblioteques menorquines, ja en desús a Castella.
Llegiu, o rellegiu, l'opuscle del gran mestre Francesc de Borja Moll, «Menorca dins la literatura», publicat el 1958, perquè és un gust, està escrit des de la comprensió, l'amor a una llengua i a un país i és alhora alliçonador i clarificador de com només fugint de la diglòssia podem garnar les escòries i trobar un poquet d'or.