Ha estat una setmana guai. La política desastrosa, centrada a governar contra el seu propi poble, ha dut el Partit Popular a perdre quasi totes les majories absolutes i a facilitar uns pactes d'esquerres que el trauran de la pràctica totalitat -amb excepcions com ara la d'Alaior- dels ajuntaments, dels consells insulars i del Parlament balear. No s'havia de ser un gran analista polític per veure-ho venir. El partit conservador havia traspassat moltes línies vermelles -llengua, educació, territori...- i havia incomplert moltes promeses electorals com ara que no apujaria els impostos i que no inclouria imputats a les seves llistes electorals. Aquesta impostura ha estat duta a terme fins al darrer instant electoral.
Amb una elegància en les formes que emociona, ens hem assabentat, una vegada celebrades les eleccions, que el Partit Popular va dur un imputat a les seves llistes tot contradient aquesta norma meridiana que s'havien autoimposat i que, fluixos d'esperit, fins i tot han estat incapaços de respectar a l'hora de la veritat. El candidat assenyalat ha estat, com no, Antoni Camps. El diputat del PP Menorca havia estat imputat uns dies abans pel Jutjat d'Instrucció nombre 1 de Ciutadella per un presumpte delicte d'injúries contra el polític de MÉS, Manel Martí.
Tot i estar imputat, el Partit Popular no el va retirar de les llistes ni el mateix afectat no va renunciar a ser candidat a les eleccions al Parlament balear. L'elegància de tot plegat? Tot i saber-ho, ni el diputat de MÉS ni el partit ho van comunicar a la premsa amb l'objectiu de desgastar el rival. Ho han fet una vegada celebrades les eleccions. Polit. Amb gestos com aquests, ha regressat la decència com desitjava el filòsof i pensador Emilio Lledó? Sí, crec que sí. Ara s'ha de comprovar si ho ha fet per quedar-se. Tots els electors que hem votat aquest retorn a la decència estarem vigilants, atents i amatents. El poder és fàcil d'aconseguir. El difícil és mantenir el poder sense que ens corrompi.
No sé si ha regressat la decència. El que és segur és que se n'ha anat la indecència. De fet, dues pulsions, dues forces, es disputen el govern èpic del món des de temps immemorials. Una, es decanta per l'aglutinació, per la unió dels iguals i dels contraris, per la fusió de les partícules comunes. Aquesta valència es podria resumir en un pensament de l'escriptor menorquí, de nacionalitat francesa i africà de naixença, Albert Camus: «Cada home disposa d'una zona més o menys gran d'influència (...) pot convèncer deu, vint, trenta homes (...) aquests deu o trenta homes ho diran a la vegada a uns altres que ho repetiran (...) Comprengui que un es pot desesperar del sentit de la vida en general, però no de les seves formes particulars; de l'existència ja que un no té poder sobre ella, però no de la història, on l'individu ho pot tot». Si s'uneixen, els individus ho poden tot. Si no s'uneixen, els individus continuaran sotmesos al poder. Aquesta pulsió social i humana ha estat reconeguda des de sempre per aquest poder. Divideix i venceràs. Permet que s'uneixin les masses i perdràs. La segona força que des de temps immemorials mou el món és la divisió. Una força provinent del subsòl popular intenta unir. Una força elitista provinent del cel del poder prova de dividir. Aquestes dues serps han lluitat des de sempre en un intent de mossegar-se i devorar els bocins. Podem sortir al carrer i notar la tensió de la seva lluita; percebre com ens cauen per damunt les escates arrancades. Podem encendre la televisió, obrir un diari, connectar-nos a l'ordinador i sentir el fragor de la batalla. Tots junts, podem. Ens heu de menester. Som l'ordre. Sense el nostre ajut el món seria una gàbia de grills. Són veus contradictòries. Les forces s'han igualat. La gent ha començat a entendre que no pots sobreviure sinó t'uneixes amb el que et són iguals.
El món es divideix entre els units i els desunits, entre els organitzats i els desorganitzats. Un individu tot sol no pot aconseguir res. Molts individus moguts pel mateix objectiu poden aconseguir-ho tot. Açò és el que fa fascinant aquesta època de canvis que estem vivint. Una època guai a pesar de les dificultats. O guai gràcies a aquestes dificultats. Guai no és una paraula infantil o juvenil. Tampoc no és un castellanisme. Té una entrada al DCVB amb tres accepcions. Guai!: Interjecció de sorpresa (Tortosa). Guai, maneta!: expressió amb què es saluden les dones tortosines en trobar-se inesperadament. Interjecció de dolor, de por, d'amenaça (unida per la preposició de amb el mot indicador de la persona o cosa amenaçada). Antigament, crit de dolor. L'etimologia s'ha de cercar en el gòtic wai, exclamació de dolor. En àrab hi ha també una interjecció semblant per a expressar admiració o commiseració.