El millor text teatral escrit en català al segle XXI comença així: «A ca nostra, en entrar, xitam. Siulam. Un siulo fi, precís, espontani, però permanent, tan ancestral com inconscient. Cada vegada que entram a ca nostra, siulam. Es homos. Un siulo amable, que ho explica tot. Tot lo que ses paraules i es gestos no gosarien dir». A ca nostra, en canvi, xiulam. No tots, perquè xiular és una operació que s'ha d'aprendre i més d'un no s'ha esforçat. No és fàcil xiular fins que no en saps. És com el nedar. Quan saps nedar sembla impossible enfonsar-te. Ni que vulguis enfonsar-te ho aconseguiries. L'aigua t'empeny cap amunt. Els bussos i els submarinistes precisen de ploms per facilitar la immersió. Amb el xiular passa el mateix. Quan en saps, és com anar en bicicleta. A Ciutadella en saben molt de nedar i d'anar en velo. Però a Ciutadella no xiulen, siulen. Com que xiular és «fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l'aire amb els llavis contrets o tibats, sense fer-hi intervenir els altres òrgans bucals per articular-los», o sigui un complex gest sonor, és important la manera de pronunciar la paraula. Els mallorquins i els ciutadellencs no xiulen, siulen. Hem de deduir que ho fan diferent que la resta? Segurament que sí. Xiular -o siular- és un art personal. I xitar? El segon verb de la frase inicial de l'obra «Acorar» del manacorí Toni Gomila? Què significa? Xitar significa, sobretot a Mallorca, «cridar algú fent-li xit». Siular és molt de Mallorca. Allà encara fabriquen els preciosos siurells. Els menorquins ens hem decantat pels flabiols. Ah, els flabiols! Quin so que fan! Sobretot per Sant Joan. Però no ens apartem del tema. Xiular, siular, siurells. Però què son els siurells? Els siurells (o els siulells o els xiurells o els xiurells) són uns populars instruments de terrissa o argila, de fabricació típica mallorquina, pintats de blanc i de colors vius i imitant figures de cavalls i d'altres éssers mitològics i animats. Però, per què a Mallorca i a Ciutadella siulen i, a la resta del domini lingüístic català, xiulen? La paraula, es pronunciï com es pronunciï, prové del llatí sibilare, amb el mateix significat. Per tant, siular deu ser una paraula més romana, més antiga. El siulo dels ciutadellencs i dels mallorquins deu ser un so musical que exerceix de pont entre el nostre món contemporani i el nostre passat més pregon. Hem rallat de la descripció. Ara parlarem de la funció. Per què xiulen, els humans? Una de les definicions que ens dóna el diccionari de xiular és la següent: «Dirigir a algú mostres de desaprovació produint xiulets». Se xiula als cantants d'òpera i als músics si fan galls o si desafinen damunt l'escenari, se xiula als actors de teatre o als directors si no ha agradat l'obra o ha defraudat les expectatives creades, se xiula el rei quan no es neutral i tolera impassible les injustícies i humiliacions d'una part de ciutadans, se xiula l'himne nacional quan un percentatge de la població no s'hi sent representat. És així ara i serà així sempre. A diferència dels insults, els xiulets són nets i no són objectius. Una part de l'auditori, de l'estadi, de la plaça, pot xiular i l'altra meitat aplaudir. La gent és lliure de xiular o de picar de mans. És tan palmari que, fins i tot, una sentència de l'Audiència Nacional (gens sospitosa de nacionalisme català), de l'any 2009 ja fixava que la xiulada a l'himne en una final de Copa anterior no podia ser considerada com a incitació a l'odi ja que estava protegida per la llibertat d'expressió. Així, per què tan de rebombori? Amenaces no executades de sancions, insults, desqualificacions i qualificacions. Les més exòtiques les d'energúmens i malalts. Que poc que coneixen el nostre tresor lingüístic i etnogràfic els polítics i governants de Madrid! Si l'haguessin conegut, si s'haguessin pres la molèstia de conèixer la cultura d'una part considerable d'aquesta gran, rabiosa, amargada i cansada nació que és Espanya sabrien que a ca nostra -i aquí no hi ha divisió entre mallorquins i menorquins- l'acte de xiular està relacionat amb la bona salut. «Més viu el qui piula que el qui xiula» o «Més prest mor el qui xiula que el qui piula» i que significa que moltes vegades viuen més temps les persones delicades que les més vigoroses. Però encara que sabessin aquests dos refranys catalans relacionats amb la salut, el més segur que ens remetrien a d'altres que són més punyents i que reflecteixen amb més dolor la realitat actual: «Ja pots xiular, si l'ase no vol beure» i que vol dir que per molt que manem o recomanem de fer quelcom, no serem escoltats si el qui ho ha de fer no en té intenció. D'aquesta dita popular balear, o d'una altra semblant, devia néixer el molt anomenat en l'actualitat dilema del presoner. Però aquesta és una altra història. Ah, si vos ha desagradat aquest escrit el podeu xiular. Si més no en aquesta modesta secció hi ha llibertat d'expressió.