Quan estudiava a l'institut i feia els deures, em donava un temps per berenar i posar Televisió de Catalunya. Gaudia del «Dr. Slump» (precedent magistral del triomfant humor surrealista de l'immadur i asocial Bob Esponja), «El món de Beakman» (divulgació científica per a fillets que caldria recuperar), «Bola de drac» (va marcar generacions) i «Musculman» (delirant combinació de lluita i tendresa, innocència i bíceps).
El paper que aquests programes han tingut en la meva formació, benestar, trajectòria professional i desenvolupament com a persona és una incògnita. Me costa concretar com han determinat la meva condició de catalanoparlant bilingüe amb el nivell C. Tampoc sé cert en quin grau han anul·lat el desenvolupament de la meva varietat dialectal (al contrari que molta gent, jo no canvio els articles salats per literaris quan el meu interlocutor és del barri de Gràcia).
La televisió, com el cine o la premsa, és un element que condiciona la situació lingüística d'un territori. Els al·lots de l'escola si xerren dels deures ho fan en català, i quan juguen a lluites i persecucions canvien al castellà. És una influència clara del món audiovisual, atès que l'oferta de dibuixos animats en català és residual. I la llengua és una qüestió important.
Tot i això, es fa difícil entendre que la recuperació de Canal 33 i 3/24 sigui una de les dotze prioritats per als cent primers dies del nou govern del Consell, el primer resultat d'unes negociacions que vigilen amb zel extraordinari tots aquells que hi tenen posada molta il·lusió i sobretot tots aquells que des del mateix 24-M hi busquen motius per anunciar el seu fracàs. Comparteix llista amb coses heavys com el transport aeri, el model territorial o la lluita contra l'exclusió social. És fàcil suposar qui ha promogut la mesura i per què. El que no és gens fàcil és encaixar-ho com a prioritat urgent en la nova etapa política que ells diuen, i probablement amb molta raó, estar coprotagonitzant.