Les explicacions científiques tradicionals diuen que les espècies estan en competència unes amb les altres i que s'acaba imposant una selecció on qui perd desapareix. Altres teories més modernes diuen que tenen èxit les formes de vida que cooperen. Sigui perquè apliquen una fórmula o l'altra, hi ha espècies que es mantenen presents des de temps immemorials. I a Menorca tenim un exemple de rècord mundial.
Es tracta d'un animalet de pocs centímetres, amb un cicle de vida curt i que només habita a les basses d'aigua dolça temporals. Popularment se l'anomena tortugueta, perquè té una closca que recorda un poc la de la tortuga. El seu nom científic és Triops cancriformis. No és una espècie gaire coneguda per la gent, però la seva història té molt de mèrit.
Perquè història és allò que més té. Més que qualsevol altre. Perquè fa més de 200 milions d'anys que habita aquest planeta. Un enorme lapse de temps on han aparegut i desaparegut milers d'espècies.
Amb tota la seva discreció, dins les seves basses temporals de ruixats de tardor i primavera, el seu hàbitat es va anar desplaçant geogràficament al ritme amb què els diferents continents s'anaven separant de l'antic, gran i únic supercontinent de Pangea. En aquell temps remot, el Triops ja hi era.
Com que l'aigua és indispensable, els avantpassats de les actuals tortuguetes, van poder veure de ben aprop les boques enormes dels dinosaures. I també com tot el món tremolava per l'enorme cop d'un meteorit que va subsumir la Terra en un canvi dràstic que es va traduir progressivament en l'extinció del 75 % de les espècies que existien. Devia ser com passar per una llarga pel·lícula de por.
Després veieren com anaven a beure a la bassa els primers ocells, que eren encara com a dragons amb plomes, i també els primers mamífers, molt petits i ignorants encara de l'èxit que acabarien tenint amb el temps.
Passant els segles, van poder veure el conill gegant que habitava Menorca, i més tard les cabretes que van arribar des del continent quan Gibraltar es va tancar i el Mediterrani era un desert de sal. La presència de les cabres van causar un important canvi en la vegetació de l'illa, fins que, encara molt més temps després, van arribar els primers humans i es van acabar les cabretes.
Mentre tot canviava, en aquell breu reducte d'aigua de pluja es continuava amb l'estratègia de créixer ràpid menjant el poc que hi havia a l'abast i reproduint-se a partir d'ous, el seu principal tresor. Perquè aquestes sements poden resistir sequeres i gelades, i també -molt important- es poden enganxar a les potes dels ocells i colonitzar altres basses similars. Quan es donen les condicions de presència d'aigua dolça i certa temperatura, els ous eclosionen i les tortuguetes fan la seva vida frenètica d'un mes i mig de durada. Així porten 200 milions d'anys.
No sabem els anys que es poden conservar en vida els ous de la tortugueta, però en tot cas podem tenir el seu cas en la memòria per no trepitjar mai, quan està seca, una zona que sabem que s'embassa en època de pluges. En aquell fang ressec i aparentment inhòspit, hi pot haver molta vida disposada a activar-se quan sigui oportú.
2 Les coses no sempre són allò que semblen. Els humans ens autoanomenem l'espècie superior. Clar, com que les altres espècies no parlen, ningú ens ho pot discutir. Potser si poguéssim parlar amb la tortugueta de les basses, ens diria que no fa ni quatre dies que hem arribat. I que tal vegada ens aniria bé una mica més de modèstia a l'hora de prendre decisions i establir les regles com si fóssim els únics que compten.
Potser qualque dia algú inventarà un sistema per a comunicar-nos amb aquest mol·lusc que sembla un Trilobites amb dues cues. Amb 200 milions d'anys, deuen tenir una filosofia de vida ben interessant. O al manco una experiència que ningú supera. Estaria bé poder saber si creuen més en la competència o en la cooperació. Si acaben tenint més importància les regles o les excepcions, l'agressivitat o la resiliència, la rapidesa o la constància...
Diuen que el que és petit és bonic, i que el que és gros és poderós. Algú va emetre el desig de demanar que sigui poderós allò que sigui bonic. Les tortuguetes de bassa són petites, alguns les troben a més boniques. I sembla indiscutible, per la seva trajectòria, que són poderoses.