No es deixin enganyar. El consens, la unitat absoluta sense matisos, no existeix. Vist el PP balear es pot pensar que la unitat, la cohesió, es trenca amb el fracàs. És fals. El que passa és que la unitat és una ficció, una construcció virtual per conveniència, que el fracàs desmunta. L'acord és una convenció, no una coincidència real. En un matrimoni, per exemple, les diferències es resolen per tirar endavant. No desapareixen. Només faltaria. Si això passa entre dues persones que s'estimen, que no ha de passar dins entitats amb centenars d'integrants? L'error és voler fer de la unitat un valor, una virtut, quan és una mentida.
Buscar el consens és perdre el temps. No existeix. Sempre hi ha punts de vista diferents. Es pot buscar un màxim acord, construir una solució que redueixi al mínim comú múltiple les discrepàncies. Però de consens no n'hi ha. I és millor així. Els humans ens distingim dels eriçons de mar per la capacitat crítica, de qüestionar les coses, d'opinar en funció del coneixement i l'experiència acumulats. No n'hi pot haver dos iguals.
Ara surten opinadors que demonitzen i vinculen a un futur fracàs de gestió les difícils negociacions per formar govern al Consell. Discrepo. Pensar en una entesa senzilla era una utopia atesos els punts de partida. A més, les amistats que es construeixen amb celeritat solen acabar a la primera discrepància. Les construccions sòlides necessiten temps i feina. I, de fet, el que realment importa no és la negociació sinó la posterior acció de govern. Que d'això no es desprengui que la dificultat en la negociació suposa un bon govern. Ni fer-hi prop. És un risc afegit que queda latent al llarg de quatre anys. Les majories absolutes no vacunen contra les discrepàncies internes a un govern, però sí que les deixen més dissimulades, protegides. Al pacte tothom li busca les pessigolles i a més (no a Més) cada membre pot arribar a recaure en el tacticisme. En l'egoisme, que també és molt humà. Ja veurem.