Quan Ludwig Wittgenstein va escriure aquesta dita famosa, parlava més tost del seu mètode filosòfic: no diguis res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural, que res no tenen a veure amb la buidor semàntica de la metafísica, segons l'autor del «Tractatus logico-philosophicus». El filòsof austríac, certament, no es referia a aquell altre tractat, del qual no es pot parlar: el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (sigla en anglès: TTIP), un acord de lliure comerç que des de 2013 s'està negociant entre els Estats Units i la Unió Europea. I si fins ara no n' havíem sentit a parlar gaire és perquè les autoritats implicades d'ambdues regions l'han mantingut en secret. Però per què? Perquè els límits del llenguatge són els límits del nostre món? Perquè el contingut del TTIP no es deixa expressar de forma clara? No cert, de cap manera. Els controls sobre el seu redactat són molt estrictes, i la comissària europea de Comerç, Cecilia Malmström, en defensa el secretisme (tot es cou d'esquena a la ciutadania). Així que es deu tractar d'assumptes molt delicats i mals d'explicar a la gent. No així als lobbies de les empreses transnacionals, perquè aquests hi tenen una participació molt directa.
Tanmateix, una volta cuit, la ciutadania europea s'haurà d'engolir aquest cuinat si us plau per força. I què es que cuinen? Doncs, disposicions que, sota la mel de falses promeses d'ocupació, de millora en els nivells de vida i d'un increment del comerç, volen imposar una harmonització reguladora de les legislacions a la baixa, que permetrà, entre d'altres coses dolentes, que els productes transgènics americans campin a l'ample dins la UE (on hi ha actualment normatives més restrictives en defensa de la salut), o que els serveis públics, com ara la sanitat o la gestió de l'aigua, estaran en el punt de mira dels desreguladors i privatitzadors. I què en direm també dels tribunals de controvèrsies, instàncies internacionals privades que han de dirimir els conflictes entre les grans empreses i els governs nacionals i que, allà on ja funcionen (Tractat de l'Amèrica del Nord entre Mèxic, EE.UU. i Canadà), beneficien les empreses a costa dels doblers públics?
Si aquest TTIP s'aprova, on quedaran les sobiranies nacionals, senyors nacionalistes d'Espanya i defensors de la «cohesió europea»? Per què no en parlen un poquet als mitjans de comunicació en tost d'intoxicar amb tanta teleporqueria? Serà que açò no interessa la gent?