No ho sé del tot cert i, tal vegada, el temps i les circumstàncies demostraran que estava equivocat. Ja veurem. Però jo crec que en Pau Faner és un artista del Renaixement que va resoldre venir al nostre present després de descobrir una fórmula alquímica, un conjur amable o després d'aconseguir enredar el mateix diable. I que, quan va ser aquí, a Ciutadella, a Menorca, a mitjans del segle XX, va veure que no s'hi estava gens malament i va decidir no tornar-hi. I no va dir res a ningú. Ni als d'allà ni als d'aquí. Es va fer el despistat i va començar la seva nova vida coneixent els secrets del passat i aprenent els avenços de la contemporaneïtat. I, d'aquesta manera, va poder viure resolent els secrets i els enigmes de l'actualitat, ja sigui en el terreny de l'escriptura com en el de la pintura i, sobretot, en l'art de viure la vida. Em sembla que va ser el poeta Rainer Maria Rilke el responsable d'una frase que han feta seva molts d'altres artistes, filòsofs i pensadors. Va dir que la veritable i única pàtria de l'home era la infantesa. Si el poeta centreeuropeu té raó, la meva pàtria també és una mica ciutadellenca. Dues fases. La primera, quan tenia onze anys. A començaments de la dècada dels setanta del segle passat els pares d'uns quants al·lots de Ferreries van tenir la genial idea de treure'ns del col·legi nacional, on havíem estudiat des de pàrvuls, i matricular-nos a la prestigiosa escola salesiana de Ciutadella. Com que anar i venir de Ciutadella i Ferreries resultava molt complicat, ens van posar d'interns al Seminari. Ja podeu comprendre com va acabar la convivència amb un règim intern estricte. Ens van expulsar del Seminari. Continuàrem anant a escola a Calós. Ens hi duia amb el cotxe un pare i tornàvem a Ferreries fent autoestop. Dinàvem a ca unes ties maternes. Crèiem que vivíem tantes aventures a Ciutadella que estàvem convençuts que les havíem de recollir en un llibre. I, no sé per què, aquell llibre l'havia d'escriure jo. Ja dic, teníem onze, dotze anys. Veníem d'un poble petit. Ens sentíem desplaçats, però lliures, sense la supervisió dels pares. Aquella època em vaig adonar de dues coses: que a Ciutadella xerraven diferent que a Ferreries (feien servir d'altres paraules i d'altres entonacions) i que protagonitzar un llibre era molt fàcil i, escriure'l, difícil. I un dia, més tard, va sorgir un escriptor de Ciutadella que havia estat alumne de Calós que va publicar un llibre que rallava d'aquell pati aferrat al convent de Santa Clara, dels professors de l'ordre dels salesians, dels carrers de la ciutat i de la gent que hi vivia i que hi havia viscut. Llegint els «Contes menorquins» i els llibres posteriors, no en ordre cronològic, perquè jo no els vaig llegir en el mateix ordre que es van anar publicant; «Moro de rei», «Flor de sal» o «Fins el cel»... vaig veure un camí a recórrer i vaig descobrir, gràcies a en Pau, gràcies a aquell antic alumne del col·legi salesià, que es podia escriure novel·la d'alta qualitat (novel·la que tenia molts de lectors i que guanyava premis prestigiosos) en català (aquest meravellós català de Ciutadella) i fer-ho des de Menorca, des de l'illa que ens havia vist néixer. La novel·lística d'en Pau Faner (imaginativa, lliure, valenta i amb personalitat pròpia) va ser un descobriment personal i va obrir un camí que hem anat seguint molts d'altres escriptors illencs. Només per açò, en Pau ja es mereix homenatges, com el del passat dissabte, i el fa mereixedor d'un carrer a Ciutadella i d'una estàtua en una d'aquestes fantàstiques rotondes que ens han esculpit damunt la pell de Menorca. Segona fase. Després d'acabar la primària vaig tornar a Ciutadella, també per estudiar, en aquest cas BUP i a l'institut Josep Maria Quadrado. Allà vaig tenir de professor en Josep Maria Quintana (Literatura espanyola) i en Joan López Casasnovas (Filosofia). Com que vaig fer francès, no vaig tenir en Pau Faner. Bé, ens va donar una classe inoblidable. La professora de música –o el professor; ara no me'n record- va estar de baixa i el va substituir durant una setmana en Pau, que era el professor d'anglès. Els companys que feien anglès en parlaven meravelles i en Pau ho va confirmar en escreix. Durant tota la setmana ens va posar els Beatles en tost d'en Txaikovski, en Mozart o en Beethoven. Aquest gest pot semblar circumstancial, però en Pau ens va enviar un missatge (o així el vaig rebre jo). El món clàssic, el món del passat és important; però també ho és el món contemporani. I que, si ets capaç de lligar aquests dos móns, aconseguiràs una connexió poderosa, un llenguatge que podrà esdevenir universal, com ha resultat en el seu cas. La humanitat sempre ha avançat així. La majoria segueix el camí traçat i marcat amb estrictes fites de calç. Però un dia, apareix un homenot que obre un camí nou. Primer de tot, la gent pensa que és un boig, que s'estimbarà perquè ningú mai hi ha transitat. Passa el temps, la gent deixa el camí antic i agafa el camí nou que fa més via i que condueix a un món millor o, si més no, més feliç, més transitable i amb més oportunitats. En Pau ha estat un pioner i, els qui hem seguit el seu camí, només podem dir una cosa: gràcies. Ara coneixem el camí que mena fins al cel. Faner és un llinatge fruit d'un malnom o un sobrenom antic. Segons el llibre «Els llinatges catalans» de Francesc de Borja Moll, és una forma contracta de faener (= feiner).