«La vall i el temps» (La Xara edicions, Simat de la Valldigna, 2015) és un llibre d'Àngel Mifsud Ciscar de títol evocador. No és una novel·la ni un poemari –podria ser-ho perquè n'Àngel era bon poeta i narrador-, sinó una mena d'homenatge a la seua terra nadiua concretíssima: la Valldigna (la Safor, País Valencià). Un llibre deliciós en sa lectura, farcit de coneixements sobre la història, la llengua i la societat locals d'aquesta vall valenciana; un acte d'amor a la pàtria petita de l'home, ben entesos que res no pot ser estimat si no es coneix.
Al llarg de trenta-quatre capítols, d'una brevetat i síntesi que els reten més amables, Mifsud va desgranant tot d'aspectes d'un caleidoscopi, que es vertebra històricament en un abans i un després de la construcció del monestir de Santa Maria, amb monjos cistercencs provinents del de Santes Creus.
Mifsud fou un veritable ciutadà de la nació catalana: nascut a Tavernes (1954), professor de secundària al Principat durant uns anys, recalà més tard a Menorca, on exercí la docència a l'IES Joan Ramis, de Maó, com a professor de Llengua i Literatura Catalana. Persona de ferm compromís cívic fins a la seua mort, el desembre de 2012. En aquest petit assaig, palesa la seua erudició filològica i la seua saviesa, fruit d'una intel·ligència poderosa i de la seua capacitat reflexiva i comprensiva.
Recoman aquest text. Parla en local, sí, però el que diu és ben aplicable a la nostra realitat propera, germans com som illencs i valencians en tantes coses. Vegem-ne, com-alre-no, una mostra. Analitzant l'empobriment de la llengua dels valencians pel procés de castellanització, escriu: «les qüestions de llengua, al nostre país, van carregades de verí i de prejudicis. I amb el verí i els prejudicis del segle XXI es fa difícil de comprendre els motius que provocaren aquella profunda sotragada a la llengua. (...) El peix gros es menja el menut, diu la dita, i cap societat no pot baixar tant la guàrdia en estes qüestions sense córrer el risc de supervivència: una cosa és que un mot d'una altra llengua ens faça paper, i una de ben diferent estar tan embadalits amb l'altra llengua que per força acabarem avorrint la nostra». Sentim l'himne valencià («Per a ofrenar noves glòries a Espanya»), i escoltem què diu el menorquí de Tavernes: «Som un poble que, de tant d'ofrenar ses victòries gegantines als altres, ha passat desapercebut, s'ha alienat, s'ha pensat que era un altre».