És ben ver que hem vingut a aquest món a patir i que els pitjors sofriments mos vénen d'aquells que diven que més mos estimen. I així deu ser. Però per més bona intenció que tenguin, de vegades costa de trobar.
Aquests dies, per fer un tast, el senyor Bauzà, ex president balear, se sincerava a la premsa explicant que el seu primer objectiu va ser acabar amb la crisi econòmica. Qui ho hauria dit! Entre tanta estamenya amb els mestres, la llengua i els símbols, tant de favor urbanístic i tan poques ganes de dialogar, ara pens que no vam ser capaços de captar la seva voluntat profunda. Potser hauríem de demanar perdó pel nostro error...
I posats a presentar disculpes, també les hauríem de demanar per la mania tan estesa que tenim la gent d'exigir que les coses se resolguin d'una vegada i no a trossos. Perquè en definitiva haurem de reconèixer que és millor que tot es faci per entregues, perquè així les alegries es multipliquen i les fotos d'inauguració encara més.
També és ver que moltes vegades la cosa es podria simplificar planificant encara que fos una mica, però la planificació exigeix reflexió i criteri, i aquestes són virtuts que no es poden demanar a tothom qui mos estima.
Per exemple. Quants anys deu fer que hi ha transport marítim? I que les embarcacions transporten passatgers? I que els ports tenen terminals marítimes? Idò tants d'anys no han servit per a res. Tant Maó com Ciutadella tenen port, però no tenen terminal marítima. Un dia en van tenir, és ver, però ara són espais sense nom, condemnats al pitjor dels càstigs per a un edifici: ser allà on no toca.
I així és que ara, els passatgers, tant si arriben a un extrem com a l'altre de l'Illa, estan condemnats a pensar que Menorca acaba de descobrir el transport marítim i encara no sap ben bé com l'ha de manejar. Per acabar-ho de matar, tant si són joves com vells, tant si van lleugers com carregats de maletes, els fan evacuar l'embarcació pel cul, vull dir per la sortida de cotxos, bonibé com si fossin polissons que han viatjat d'amagat.
Abans que s'inventassin els sets i els packs, les terminals marítimes i les escales per davallar a terra podien ser coses diferentes, vull dir que encara que no hi hagués terminal, hi podia haver escala, però sembla que ara no. Si no hi ha terminal, et fots i no tens escala!
I quan han aconseguit davallar –sempre després dels cotxos- , els passatgers descobreixen el desert. A Ciutadella encara hi hauria excusa, perquè amb la batalla de l'expresident Matas per conquistar Menorca, va aparèixer un nou port fora ciutat. Però a Maó, no n'hi ha. Simplement, han fet enfora els passatgers de cada dia, els han enviat a s'altra banda, per cedir la millor ubicació als que vénen una vegada, els dels creuers, que es diu que duen peces...
I així, a més de totes les incomoditats que es poden suposar, ara s'ha fet necessari també un transport terrestre –naturalment deficitari i que pagarem entre tots- per atracar els passatgers a les poblacions i no deixar-los tirats enmig del port.
Qualcú podria pensar que mos trobam davant un cas de mala planificació. Però seria un mal pensat. En realitat és la política de fer a trossos les coses, per més que siguin necessàries d'una vegada. Així la felicitat de certs governants augmenta, perquè poden lluir molts d'èxits encara que en realitat siguin un fracàs darrere l'altre.
Quants d'exemples podríem donar! S'haurà de tancar el Museu de Menorca per dotar-lo de l'aire condicionat necessari per a la conservació dels materials. Idò quan el va venir a inaugurar la senyora Esperanza Aguirre, aquesta necessitat ja existia. Jo hi era i ho puc certificar!
Més exemples. Hi ha dessaladora però no hi ha conduccions per transportar l'aigua a cap destí. S'ha remodelat el teatre de Ciutadella però, a més de fer un nyap, no l'han equipat. Uf, prou, que encara tornarà a fer calor!