La serp s'ha mossegat de nou la coa i s'ha injectat el seu propi verí. A mitjans de juliol, la Policia nacional destinada al control de passatgers del port de Maó em va retenir uns minuts tot just posar els peus damunt la superfície enyorada de Menorca: cercava un Joan Pons que tingués escrit el seu nom en català normalitzat. Després d'una lleugera i subtil provocació lingüística i fetes les oportunes comprovacions via telefònica, em van deixar anar. Més d'un mes més tard, a finals d'agost, un comentari firmat amb un nom i un llinatge molt comuns a Menorca, va provocar un malentès en el qual també m'he vist involucrat; en aquest cas per la coincidència de la firma. En la seva obra de creació, Fernando Pessoa, va signar amb diversos noms; es va desdoblar en diverses personalitats, conegudes com a heterònims. El poeta de Lisboa, per exemple, va crear els autors Ricardo Reis, Álvaro de los Campos, Alberto Caeiro i Bernardo Soares... i així fins a seixanta-sis noms més: «Sigui com sigui, l'origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació». Què passa quan la simulació i la despersonalització va en sentit contrari? Quan el nom i el llinatge reuneixen i amaguen davall el seu paraigua la majoria de persones que van ser batejades o van ser inscrites en el registre civil amb el mateix nom i cognom? Quina figura literària ha de rebre aquest fenomen de la casualitat? O hem de creure que el gran poeta portuguès encara mou els fils des dels més enllà i provoca a Menorca aquesta desnaturalització dels noms i l'analogia dels llinatges amb l'objectiu juganer de la confusió i la fragmentació de la personalitat d'éssers vius reals? El meu homònim, al qual m'he referit abans, va escriure, a finals del passat mes d'agost, un comentari assenyat, rigorós, contundent i sensat al diari MENORCA arran de la desagradable polèmica lingüística succeïda en un conegut restaurant de Ciutadella. El comentari digital, com sol ser costum i habitual en aquestes seccions subterrànies de l'opinió anònima, va ser contestat amb virulència per un altre lector de la notícia que, sense fer cap comprovació, va envestir sense miraments com un toro de lídia: «Si ets en Joan Pons de ses 'pedraules' ets molt flac. En Pere Melis, acs, amb els seus 'espipollants' te donava mil voltes. No vulguis confondre un problema de educació i respecte per convertirlo en tema polític i lingüistic. Que aqui tots ens coneixem. Ah! per cert, jo firmare amb es meu nom». I ho fa: Toni Gelabert. O no ho fa i s'amaga rere un pseudònim i els Tonis Gelaberts autèntics se sentiran ofesos per les faltes d'ortografia, per la incoherència interna, pel to rabiüt, per la vehemència violenta i per la impulsivitat a l'hora d'assegurar-se que hi hagi aigua a la piscina -comprovar la veritable identitat del Joan Pons del comentari- abans de tirar-s'hi. O, fins i tot, pot ben ser que en Joan Pons del comentari sigui una invenció d'en Toni Gelabert -un pseudònim d'un opinant el nom del qual desconeixem- que s'hauria creat amb la intenció de desprestigiar i d'involucrar-me en una polèmica en la qual no tenia intenció de ficar-me per no disposar (encara) de totes les dades o versions dels afectats. Si és així, no ha aconseguit cap dels seus objectius. A l'inrevés. M'ha fet molt content la seva reacció visceral, acomplexada i d'un espanyolisme exacerbat. I ho ha fet principalment per quatre raons. La primera, per l'opinió crítica cap als meus escrits. La gent no s'atreveix a donar una opinió desfavorable i només t'arriben les opinions entusiastes. Aquest estiu, per exemple, un ancià savi i venerable m'ha regalat la felicitació més valorada per un escriptor: la del coratge (bé, ho ha expressat amb d'altres paraules que en una columna dominical és millor no reproduir). Un cantant d'òpera de gran talent i trajectòria m'ha fet arribar la felicitació de tots els ciutadellencs i m'ha comunicat que m'han empadronat a Ciutadella sense el meu consentiment. Etcètera, etcètera, etcètera... La segona, per la comparació amb el mestre Pere Melis: tot un honor. La tercera, per la constatació fefaent que em llegeix: ho he dit moltes vegades: és molt fàcil que et llegeixin les persones que pensen com tu i molt difícil que et llegeixin les persones que no pensen com tu. La quarta, pel regal de la paraula: flac. És una paraula que, amb l'accepció amb la qual la fa servir el lector enfurismat, o sigui com un insult, només és viva a Menorca amb el significat de dolent, mancat de la qualitat que pertoca. En aquest sentit, un home obès amb poques habilitats motores pot ser l'home més gras del món i ser considerat molt flac com a ballarí. A més, es dóna la feliç coincidència que jo som flac (faig setanta-cinc quilos de pes per un metre vuitanta-cinc d'alçada: els greixos sempre han estat enemics naturals de la meva fisiologia) en la definició comuna: magre, prim de carn. Per quin motiu el mot flac és només a Menorca un antònim de bo? La fam. Ni una generació ens separa d'aquesta plaga que encara pateixen milions d'éssers humans arreu del món. Durant la Guerra Civil espanyola molts menorquins, per culpa del bloqueig aeri i naval al qual els va sotmetre el general desertor Francisco Franco, van passar gana. En aquest context històric, és lògic que hàgim acabat associant «flac» amb dolent. També és curiós que, quan més mal vistos estan els grassos i més ben vistos estan els prims en la nostra despietada societat de la imatge, la paraula continuï vigent. I és que les paraules, a diferència de les persones, no tenen memòria. O la tenen molt flaca.