Per suposat que hem d'obrir les portes als refugiats sirians. Ara bé, l'ajuda hauria d'anar més enllà de la caritat i dels plors i llàgrimes d'un dia. Seria penós que els rebéssim amb els braços oberts i transcorregudes unes setmanes, oblidada la foto del fillet mort sobre l'arena de la platja, els tractéssim a coces. Per açò, amb motiu d'aquesta darrera crisi humanitària, valdria la pena analitzar i criticar amb profunditat les polítiques de la Unió Europea, tant internes com diplomàtiques, així com també de tots els seus estats membres, pel que fa a les polítiques pel benestar social del nostre continent i per la pau a l'Orient Mitjà. L' humanitarisme dels polítics europeus es fon com el sucre dins un got d'aigua, és demostra hipòcrita i cínica, a la vista de la manca de sensibilitat que han mostrat davant els drames socials de Grècia, en primer lloc, però també pels viscuts a Portugal i a l'Estat espanyol. Milers d'immigrants només en el nostre país han retornat empesos per la misèria als seus països d'origen, altres milers de joves s'han vist, es veuen, obligats a emigrar, i molts, moltíssims espanyols, han vist com el nivell i qualitat de vida es reduïa a nivells inimaginables fa trenta anys. I si no és ver que hi hagi hagut penúria econòmica, autèntica fam, convido a tothom a passar pels centres de Caritas.
Vergonya i indignació, sento, la veritat, per aquesta Unió Europea, a mig construir i que sembla que treballa només en benefici de les multinacionals. Hi ha masses indicadors que les coses no van com haurien d'anar. Botons de mostra en surten per la premsa dia sí i dia també. A Portugal els infermers marxen a Anglaterra a la recerca d'un sou digne, deixant el sistema sanitari portuguès a precari. A l'Estat espanyol els joves doctors i investigadors amb empenta i ganes de fer carrera acadèmica emigren a les universitats angleses, franceses, americanes i alemanyes perquè les d'aquí estan en fase de complet enderroc. Sembla com si tant els polítics d'aquí com els de Brussel·les i Estrasburg tinguin assumit que a l'àrea Mediterrània només és possible una economia de cambrers i de sous baixos. A França l'ascensor social fa temps que ha deixat de funcionar i els barris perifèrics de ciutats com París i Lió, plens d'immigrants de segona generació, són autèntics guetos en els quals viuen joves completament frustrats perquè veuen que no hi ha futur per a ells.
El malaguanyat Tony Judt en el llibre «El món no se'n surt», que en versió catalana ja té els cinc anys però segueix essent de primeríssima actualitat, va denunciar el desastre que ha representat l'abandonar les polítiques socialdemòcrates per adoptar les lliberals. L'oxidació, la corrosió, del teixit social degut al creixement de les diferències de renda en el si de les comunitats ha estat, i és, un drama, per ell mateix i pel que significa de cultiu per l'esclat de profunds malestars polítics i brots de violència.
No ens enganyem. L'onada de refugiats és, entre altres coses, fruït també de la inhibició de la Unió Europea davant la guerra de Síria i totes les guerres de l'Orient Mitjà. Quan va esclatar el conflicte sirià, els serveis diplomàtics europeus no van anar a pensar amb la capacitat de resistència del règim d'Al-Assad. Anem cap el cinquè any de guerra, amb més de dos-cents mil morts. La solució al conflicte només es pot resoldre arreglant però els altres problemes de la zona en els quals hi ha implicats Turquia, Israel, Líban, Rússia, Iraq, Iran, a més de, secundàriament, Estats Units i altres països del món. Esperar a que les coses es resolguin a garrotades, a més de ser un desastre impropi d'una civilització, comportarà més morts i més dolor en forma d'onades de desplaçats. La Unió Europea hauria de fer tots els esforços possibles per fer seure en una taula a totes les parts implicades. Per favor, més diplomàcia a l'Orient Mitjà i més socialdemocràcia a Europa.