Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Piqué (238)

|

Som obedients. Ens diuen que l'esport no s'ha de polititzar i ho aceptam. No s'ha de polititzar l'esport. Que soni l'himne nacional del país amfitrió quan es juga un partit de seleccions ens sembla contradictori amb aquest propòsit que ens han inculcat, però no ens atrevim a dir res: a veure si ens acusaran de nacionalistes! Que s'interpreti la marxa reial quan entra el monarca a l'estadi i tothom s'hagi de posar dret com si aparegués un ser superior que està per damunt dels mortals que no ostenten la seva sang blava, ens sembla anacrònic, però a veure qui és el valent de denunciar-ho: et posaran el malnom de revolucionari!

Per tant, acotarem el cap amb la deguda submissió i estaríem disposats fins i tot a cantar la lletra de l'himne nacional, amb els ulls llagrimosos i la mà al cor (on té el cor un nacionalista amb estat: a la dreta, a l'esquerre, al centre?) si en tingués i ens la sabéssim de memòria (que no és en els dos casos). Si denunciéssim que fer servir la primera persona del plural a l'hora de referir-se als èxits dels nostres equips nacionals és una expressió mafiosa i que, per tant, és del tot inadequada utilitzar-la en els informatius i en la vida quotidiana ens sentiríem desplaçats i fora del gran grup esportiu nacional.

I açò no ens faria sentir bé, éssers socials com som els humans. I així, els nostres campions, són Uno de los nuestros. I així, també hem guanyat el campionat del món de futbol de seleccions, hem fet el ridícul en els campionats d'Europa d'atletisme i hem quedat subcampiones de no sé què en el campionat de no sé on en la modalitat que encara no s'ha inventat i mai no s'inventarà; o sí que s'acabarà inventant i encara no ho sabem. I d'aquesta manera vivim en una harmonia esportiva nacional molt artificial en la qual, ens agradi o no l'esport, ens veiem obligats a formar-ne part per no sentir-nos exclosos. Que polida és Espanya! Si més no l'Espanya esportiva de seleccions nacionals o de representants individuals de la nostra nació de la qual formam part. Xiular l'himne nacional? Lleig. Xiular el rei d'aquesta gran Espanya a la qual volen arribar els desplaçats de la Terra? Encara més lleig. Però quan estàvem atrapats, seduïts, abduïts per aquesta idea política i nacionalista de l'esport un grup d'asturians xiulen un representant de la selecció espanyola de futbol. No un element qualsevol. Tot un destacat campió d'Europa i del món amb al selecció de futbol! Insòlit. Quina ocurrència! Com havíem quedat? No havia quedat meridianament clar que la política i l'esport no es poden mesclar? Per què xiulen ara un jugador de futbol que ha declarat públicament estar a favor del dret a decidir dels catalans i ha acudit, com d'altres dos milions de catalans, al carrer a expressar-ho? Com quedam? Es pot o no es pot mesclar política i esport? Que les altes esferes ens avisin si el concepte ha canviat. O, el que ha passat, és el que ha passat sempre en aquest llegendari país: que uns poden i els altres no.

L'estat espanyol pot posar l'himne a tota pastilla durant un partit de futbol de la selecció nacional i un component d'aquesta selecció nacional no pot acudir amb la seva família a una manifestació que només demana un dret fonamental com és el de poder votar? A veure. Si és coherent xiular un jugador per expressar la seva opinió política, també ha de ser coherent xiular un himne nacional. O no? O només funciona en una direcció? O uns tenen uns drets i els altres no? No és política dur una braonera amb els colors de la selecció espanyola quan ja dus la samarreta de la selecció espanyola? Sí, ja ho sé, el nomenat no té dos graduats escolars, però és política prohibir parlar en català a un jugador de l'equip nacional espanyol en una roda de premsa de la selecció? No és política exhibir una bandera espanyola a les graderies? No és política passejar una bandera espanyola quan un esportista espanyol assoleix un èxit internacional? No és política que sonin els himnes nacionals en un estadi esportiu? No és política que el rei d'una nació disposi d'una competició esportiva? I tant, que és política! I el problema no és que es mescli esport i política.

El problema és que uns poden mesclar esport i política. I, uns altres, ho tenen terminantment prohibit. I és que el problema és la coherència. La incoherència, en aquest cas. El problema rau, una altra vegada, en els drets individuals dels ciutadans. Una part privilegiada de ciutadans espanyols pot gaudir d'aquests drets nacionals. Una part marginada no pot gaudir dels seus drets nacionals. Què fàcil seria suprimir aquesta incoherència! Es pot mesclar esport i política? Sí? Així no assenyalem amb el dit els ciutadans que van durant el seu temps lliure a una manifestació democràtica i pacífica. No? Així eliminem els himnes nacionals, les banderes nacionals, la primera persona del plural mafiosa dels estadis i dels mitjans de comunicació nacionals. Qui està disposat a fer-ho? Jo el primer. Però no em faran gaire cas. Els estats exprimeixen l'esport com una taronja des del punt de vista polític. Els estats són els primers interessats a l'hora de mesclar la política amb l'esport. Incoherents fins al cinisme, neguen aquesta evidència i castiguen de forma sibil·lina els qui s'oposen a la seva política nacional. És el circ romà. A Alacant (pròxima parada de la selecció espanyola de futbol), com van fer els asturians, xiularan a Gerard Piqué durant el partit. Ho faran, no obstant, després que hagi sonat l'himne nacional. Piqué és un gal·licisme i fa referència a un teixit de molt de relleu, produït per la diferència de tibantor entre els dos ordits diferents amb què es fabrica; és blan i serveix principalment per a camises i per a vestits d'infant; castellà piqué.

Lo más visto