A l'Espai Mallorca de Barcelona hi és Menorca. Convidat per Francesc Florit Nin, pintor i poeta, vaig fer-hi un tombi vaig quedar-me encantat, per la bona pintura, per la bona poesia i la bona prosa, i per la bona atenció. Convido ara jo d'anar-hi.
Ben ubicat a la plaça Vicent Martorell, l'actual Espai Mallorca és un centre cultural ben acollidor i ben actiu que mira de promoure la cultura balear, i prou que se'n surt, amb una agenda plena d'activitats. Hi ha espai per a la pintura i la lletra, com ara mateix, i també hi ha espai per al debat intel·ligent i reposat, per al cinema i la música, per a la trobada tranquil·la en el bar que ara a dins, ara sota les voltes ombrívoles de la plaça em convida a pensar un cop més que Menorca és illa universal.
De l'Espai Mallorca, en són responsables Josep Marquès, menorquí, i Pau Minguet, barceloní. Amb tot de detall van explicar-me el què de l'Espai quant al present i al futur més immediat, ben engrescadors. Hi vam xerrar una estona bona i ben agradable.
Reclamaven mentrestant la meva atenció els quadres del menorquí Francesc Florit Nin que hi són exposats. Amb l'argument del cap i la cara de les persones com a denominador comú de l'exposició, n'hi ha dos de format més gran que deixen petjada en l'observador a causa de la notable expressivitat que presenten. A més, un mosaic de vuit quadres més petits tornen a deixar marca en l'espectador perquè ensenyen el cap humà, nu, senzillesa extrema, eloqüència màxima.
En una altra sala, una altra sèrie de caps i cares, i ara en són deu, que il·lustren deu textos de'n Macià Florit, fill d'en Francesc. Aquesta reunió de textos i dibuixos sobre paper constitueix un llibre d'exemplar únic, ben valuós com a peça única, però és evident que és un llibre que s'hauria d'editar.
Força llibres hi ha també a l'Espai, alguns que són de consulta i d'altres que són per vendre. Hi havia música, i bona sintonia, i ganes de quedar-s'hi.
Em parlava en Josep Marquès del debat que tenen previst per al dijous 24, tres dies abans de les eleccions a Catalunya. Cap a dos quarts de vuit del capvespre, amb la presència, entre d'altres, de Guillem López Casasnovas, menorquí, economista, expert en polítiques sanitàries. Hi és tothom convidat.
Aquest debat, que és símptoma de l'esperit actiu de l'Espai, es desenvoluparà quan encara hi serà l'exposició de Florit Nin. En Francesc em deia que l'argument de l'exposició és «la cara humana i el cap com a sostre de la humanitat», i a mi en fa pensar que aquest argument és ara per ara més necessari que mai.
Cara i cap ens recorden la condició de persona, amb cara i cap, amb cara i ulls. Aquesta condició de persona, tothom la té més enllà de les pròpies circumstàncies. Ara se'n parla, i força, de milers i milers de refugiats que entren o intenten entrar a Europa tot mirant de salvar la pell. Sembla que ningú els vol a casa seva, i que els accepten a contracor.
Se n'obliden, aquests que es manifesten en aquest sentit, que els països que ara són reticents a acceptar refugiats, i que els accepten a contracor, són països que no fa gaire eren punt de fugida de refugiats. Efectivament, molts en van fugir d'Espanya, França i Alemanya per mirar de salvar la pell, i tret de l'excepció que confirma la regla, allà on anaren, desesperats, van trobar aixopluc.
Així, el comportament europeu en relació als refugiats és, a més d'una vergonya de magnitud majúscula, una hipocresia. Caps i cares, involuntàriament, ens recorden que qui fuig és, abans que un refugiat, una persona amb cara i ulls, amb cara i cap, i fóra bo de pensar això en veure la molt interessant exposició que vaig veure a l'Espai i que s'hi podrà veure fins al 5 d'octubre.