Dimarts passat va tenir lloc a la població de Tordesillas, a la província de Valladolid, l'edició d'enguany del Torneo del Toro de la Vega, un esdeveniment d'origen medieval que el 1980 va ser declarada «fiesta de interés turístico nacional» i el 1991 va rebre la menció d'«espectáculo taurino nacional». L'acte consisteix en l'amollada, des de la plaça del poble, d'un toro que es conduit fins a l'horta del riu Duero, on desenes de llancers i de picadors li van clavant les seves armes fins que un d'ells el mata i és proclamat guanyador. Aquest 2015, el torneig ha estat declarat nul pel jurat perquè la mort del brau havia tingut lloc quan l'animal estava en moviment i es trobava darrere un pi, la qual cosa contravé allò que estableix el reglament de la competició. Tanmateix, «Rompesuelas», -així nomia el toro- ja no tornarà a existir mai més i ningú no el compensarà pels patiments que va haver de suportar abans de morir.
En les darreres setmanes, en els darrers anys, hem assistit a un intens debat, sobre la conveniència o no de la continuïtat d'aquesta «fiesta nacional». Els mitjans de comunicació d'abast estatal se n'han fet ressò i les xerxes socials han bullit amb comentaris a favor o en contra. Una munió de militants animalistes i antitaurins es van desplaçar dimarts fins a Tordesillas per tal de viure en directe el torneig i intentar impedir-lo. Fins i tot un centenar d'artistes van oferir-se per celebrar gratuïtament un concert si la festa era suprimida. Però l'alcalde -ara socialista- de la població castellana s'hi va negar, apel·lant a la tradició secular que empara, pretesament, la seva celebració.
Un dels personatges més grotesc de l'entorn del Torneo del Toro de la Vega ha estat el pregoner de l'edició d'enguany, el catedràtic de Farmacologia de la Universitat de Valladolid, Luis Martín Arias, que ja en un tuit de no fa massa dies, justificava que «la ausencia de este festejo lo pagarían las mujeres del pueblo», com si els homes de Tordesillas fossin uns energúmens als quals s'havia de permetre que, un cop l'any, maltractassin un animal fins a la mort per tal que, en els dotze mesos següents, no mostrassin cap tipus d'agressivitat envers les seves parelles.
I si anam al text del pregó en ell mateix, que Martín Arias, per una suposada deformació professional, va confeccionar en forma de prospecte de medicament, us assegur que no té, tampoc, cap casta de desaprofitament. Hi podem trobar frases com ara «los torneantes se enfrentan a un toro de gran trapío, en igualdad de armas...» o bé «los valientes lanceros castellanos se la juegan con total altruismo». Com és possible, me deman, mantenir afirmacions com les que acab de citar, quan el brau està tot sol i només pot prendre part en el torneig «provisto de sus defensas naturales», és a dir, de les seves banyes i les desenes de joves i no tan joves que intenten acabar amb ell ho fan a peu o a cavall, però van armats amb sengles llances?
Us he de reconèixer que la notícia i el debat que ha envoltat aquesta edició del Torneo del Toro de la Vega m'ha impressionat fortament. Els qui seguiu els meus articles sabreu que jo no som un individu especialment animaler. Però que es maltracti de tal manera a un ésser viu indefens -en la meva modesta opinió- fins a causar-li la mort és quelcom que em sembla impropi del segle XXI en el que tots plegats ens trobam. I el fet de que es vulgui apel·lar a la tradició no em sembla de rebut. També fou tradició l'esclavatge, per exemple, i, afortunadament, ja fa moltes centúries que va ser abolit.
Ara bé, quan més he sentit rebuig cap a un fet com el que us estic relatant ha estat quan l'he comparat amb les festes de Menorca. Em centraré en les de Sant Joan, perquè són les qui disposen en els seus protocols d'una casta de torneig, els Jocs des Pla, i on hi prenen part uns cavallers -els qui corren s'ensortilla- armats també amb llances les astes-, que no dirigeixen contra ningú sinó que només estan destinades a intentar encertar el forat i endur-se l'anella penjada, per tal d'obtenir la canya verda amb la cullereta de plata. I en les quals tothom vetlla perquè l'animal -en aquest cas el cavall- sigui el més respectat i el principal protagonista de la festa, fins al punt que és tan recompensat i premiat com el seu genet. Aquests jocs, aquestes festes, també estan regides per uns protocols de tradició secular, millor dit, que es perden en la nit dels temps. Quina diferència de societat i de cultura!