Uf! Me fa molta vessa però he de continuar rallant del bordell que hi ha a Catalunya amb les eleccions. Aquests dies he estat a Menorca i he trobat tanta gent que s'interessava pel tema, que bonibé és una obligació que en ralli. A més, he vist que d'informació que intenti ser objectiva, n'arriba poca, i aquest fet m'hi obliga encara més.
Déu me'n guard, però, de voler convèncer ningú de res, entre altres coses perquè Menorca no juga aquest partit; ara bé, com que el resultat també afectarà els espectadors, sembla important que puguin conèixer les regles de joc, perquè sinó mai no sabran si s'ha fet trampa.
I la primera regla me pens que és desdramatitzar la situació. En els darrers 50 anys s'han creat més de 100 nous estats, i el món no s'ha esfondrat. A més, a Europa les fronteres entre estats ja fa temps que han desaparegut, tret de quan les volen travessar els sirians i els immigrants del tercer món que fugen de la guerra i la misèria.
La segona regla és tenir clar que cap estat no és una unidad de destino en lo universal, com proclamava la ideologia feixista de Franco, i que els estats canvien de límits. Ah, i Espanya no és la nación más antigua del mundo, com s'atreveix a dir el ministre Margallo, amb un discurs que el converteix en un illetrat o en un demagog.
La tercer regla és que l'Espanya que avui coneixem tot just té 300 anys i que és el resultat d'una guerra amb vencedors i vençuts en què els vencedors van imposar el dret de conquesta als vençuts. Catalunya estava entre els vençuts, i Menorca també, tot i que se'n va lliurar prou estona gràcies a l'ocupació britànica, que respectava les lleis locals. No deixa de ser trist que ara, a l'Esplanada des Castell, es rememori precisament el dia en què els menorquins van perdre les seves llibertats.
La quarta regla és que, en aquest temps, Catalunya ha intentat recuperar l'autonomia política i econòmica tantes vegades que no es podrien comptar. Barcelona ha estat bombardejada en unes quantes ocasions. I no és una casualitat que Lluís Companys sigui l'únic president electe d'Europa que ha estat jutjat i afusellat per un tribunal militar de colpistes. Com també el president d'un club de futbol, el del Barça.
La cinquena regla és saber què ha succeït en aquests anys de democràcia. Si a la mort de Franco hi va haver voluntat per trobar l'encaix de Catalunya dins Espanya, a poc a poc s'ha anat difuminant. Per açò es va intentar consensuar un nou Estatut, que llimat i mutilat pel Congrés espanyol, encara va ser votat positivament pels catalans. Però el Tribunal Constitucional de l'Estat el va tenir cinc anys en suspens i finalment el va rematar, animat per l'actual president espanyol, que encalçava signatures pels carrers d'Espanya perquè el tombassin.
La cinquena regla és que, fracassat el nou Estatut, des de Catalunya es va demanar un tracte econòmic més respectuós amb la seva contribució a l'economia espanyola. També va ser denegat, mentre sense aturador s'escampaven per Espanya les vies d'AVE, i es construïen aeroports sense avions i ciutats sense habitants. I a Menorca coses com la dessaladora o el dic, o es projectaven rotondes absurdes.
La sisena és que el poder polític i financer que en aquests anys s'ha acumulat al voltant del govern espanyol, ja fa temps que ofega el creixement de l'economia productiva, que és el nucli del poder de Catalunya. I així, la comunitat que més contribueix al finançament de l'Estat, s'ha anat empobrint fins arribar a la situació actual.
El crit d'independència que avui travessa Catalunya és tan legítim com el de voler mantenir la unitat amb Espanya. Però la qüestió ja només es pot resoldre a les urnes, perquè tots els altres camins han menat aumon. I si s'ha hagut d'arribar a les urnes, intentar espantar ara els votants amb el discurs de la por, és fer trampa.
Aconseguir dels líders mundials dues paraules en contra del procés, és fer trampa, perquè tothom coneix els mecanismes de la diplomàcia. Escampar que es perdran les inversions exteriors i que s'acabarà en un corralito, és fer trampa, i més a la vista del creixement que experimenten, precisament ara, les inversions estrangeres i les exportacions catalanes. Anunciar que els bancs fugiran és, directament, mentir. Amagar que la Unió Europea cercarà, per propi interès, fórmules perquè el poder econòmic català continuï dins, és fer trampa. I dir que no es podran pagar les pensions, també ho és, i potser la més lletja, perquè a qui vol espantar és a la població més feble.
L'única cosa que potser sí que és ver, si es tria la independència, és que al Barça no el deixarien jugar la lliga espanyola. Però no passem pena, que prest n'hi hauria una d'internacional molt més interessant.
Diumenge es viurà l'acte més sagrat de la democràcia: exercir el dret de vot. I és en aquell moment quan se sabrà si el discurs de la por que escampen els poders de l'Estat ha tingut l'efecte de les canonades o d'unes simples salves.