La qualitat més important que ha de tenir un escriptor és el coratge. Sense el coratge no es pot arribar a la passió. La passió és la segona qualitat que ha de tenir un escriptor. L'oïda és la tercera qualitat que ha de tenir un escriptor. De fet, escriure és ajuntar paraules i trobar les més adequades. Per tant, és primordial saber-les combinar tenint en compte el seu significat, però també el seu so. D'aquesta qualitat literària se'n diu eufonia: bon so; evitació dels sons desagradables en el llenguatge. El quart atribut que ha de tenir un escriptor és la compassió. Disposar de la capacitat de posar-se en la pell d'un altre i sofrir el seu sofriment és una qualitat fonamental en un escriptor. La cinquena característica que ha de tenir un escriptor és la paciència. Els bons pescadors disposen d'aquesta qualitat dels escriptors. Els bons escriptors són bons pescadors. Si s'hi dediquen o s'hi dediquessin. De tots els tipus de pescadors el més semblant a un escriptor és el pescador d'oblades. La sisena qualitat que ha de tenir un escriptor és l'hàbit obsessiu de la lectura. Un escriptor ha de llegir molt. De fet, un escriptor sap que s'ha convertit en escriptor quan la lectura l'expulsa. El fenomen és el següent. Llegeixes molt i et familiaritzes amb la literatura fins al punt que et creus capacitat d'imitar -i de superar- els escriptors admirats. Ho proves, escrius i t'adones d'immediat que la senzillesa aparent amaga la complexitat de l'ofici. No arribes ni t'acostes al seu nivell. Comences de zero. I només et converteixes en escriptor quan no pots deixar d'escriure. La frase és de Rilke. «Cartes a un jove poeta». «Confessi's si es moriria en el cas que li fos refusat escriure». Si la resposta és positiva, ja ho saps: escriu. Si la resposta és negativa, ja ho saps: no escriguis. No val la pena. És millor dedicar-se a una activitat de més profit. Arribats a aquest primer punt de més amunt, continues compaginant la lectura i l'escriptura. Un binomi que ja no abandonaràs mai. La setena qualitat que ha de tenir un escriptor és la netedat de pensa. Un escriptor ha de tenir moltes més qualitats, però m'aturaré en aquesta darrera per qüestió de límit i d'espai. Va ser apuntada, fa segles, per Ramon Llull i crec que és la més important de totes les qualitats que ha de tenir un escriptor. El mateix, però amb d'altres paraules, va dir Virginia Woolf molts anys més tard. A l'assaig «Una cambra pròpia», fruit de dues conferències pronunciades a Newnham i Girton, l'extraordinària escriptora anglesa va afirmar: «Si sabem tantes poques coses de Shakespeare -en comparació amb Donne o Ben Jonson o Milton- tal vegada sigui perquè ens amaga les seves renyines, les seves rancúnies i les seves antipaties». Net de pensa. Aquesta és la gran qualitat que ha d'assolir un escriptor. També la gran dificultat que ha de superar. Net d'enveges, de venjances, d'amargors, d'odis, de pors. És impressionant. És difícil trobar un escriptor -o una escriptora- que no deixi entreveure les seves filies i les seves fòbies, ja siguin personals o nacionals. Shakespeare és déu, literàriament parlant. Flaubert anhelava una cosa semblant: desaparèixer dins les pàgines dels seus propis llibres. Escriure un llibre i que ningú no sabés res del seu autor. Shakespeare ho va aconseguir. Flaubert s'hi va acostar molt. La Bíblia és l'ideal. Ningú no sap res dels escriptors dels llibres de l'Antic Testament. «Els va escriure Déu», diuen els seguidors de les religions que els diferents toms van inaugurar. O els profetes. Qui són, aquests? Duguem-ho al present. De tots els escriptors actuals, quin és l'escriptor que s'acosta més a aquest ideal? És difícil de dir. Apostaria per Erri de Luca. Aquest article està escrit abans de dijous. Dijous a la una s'haurà proclamat el guanyador del Premi Nobel de Literatura 2015. Quasi amb tota seguretat el veredicte de l'Acadèmia sueca desmentirà la meva valoració. Per què interessa tant aquest premi literari quan els escriptors hem perdut el poder i la influència social que ens atorgava fins fa uns pocs anys la societat? És un misteri. Els altres premiats constitueixen un afer intern. En canvi, conèixer el nom del guanyador -o de la guanyadora- afecta les editorials i els lectors de tot el món. El Premi Nobel de Literatura és un dels Premis Nobels que s'atorguen anualment, en paraules d'Alfred Nobel, el seu fundador, «a aquell que hagi produït en el camp de la literatura l'obra més destacada i ideal». Marcel Proust no el va rebre mai. Tampoc Juan Rulfo, ni Isak Dinesen, ni Virginia Woolf, ni James Joyce, ni Lev Tolstoi. Aquesta fal·libilitat, demostrada per les absències, encara dóna més interès popular al veredicte que hem conegut aquesta mateixa setmana.