«Ah! Seran les meves primeres noces! I les nostres també! Bé, així estem iguals, idò…» Així començava la meva conversa amb una parella que em va escollir perquè els casés a l'Ajuntament. No ens coneixíem però de seguida la conversa va esdevenir fácil i lleugera. Veníen del nord i havien aterrat a Menorca gairebé per casualitat, empesos per la manca de feina que està convertint els joves d'aquest país en éssers molt més transhumants (com antany) i no tan sedentaris com solíem en les darreres dècades. Un cop aquí, l'Illa els havia seduït, em van dir, per la seva tranquil.litat, el clima, la llum i la proximitat. Quatre característiques de ca nostra de les quals la majoria en som ben conscients i voldríem preservades. Però som plenament conscients que la gent que ens arriba i s'integra a la nostra societat també posa en valor les mateixes coses? Per descomptat, de persones n'hi ha de tots els gustos però, en aquest cas que relato, ens va resultar un punt de connexió i entesa mutu.
I sí, es van casar, i els vaig casar (i va ser molt emocionant aquest primer cop, per als tres!), i els vaig desitjar de tot cor que aquest fos el seu lloc al món i el seu refugi amable. I, tot seguit, vaig pensar que la lliure circulació de persones ens enriqueix de forma inimaginable i ens protegeix contra l'endogàmica visió del món que les societats desenvolupen irremeiablement. Tot seguit vaig derivar cap a la realitat que viu l'Europa actual i la voluntat de tancar fronteres per part d'alguns estats. I no vaig poder reprimir la tristesa davant de realitats tan crues i tan difícils de canalitzar, alhora que lamentava certes polítiques i polítics. Veritablement, sabem on ens porten els temps?