Hi ha noms que immediatament fan posar en guàrdia. I aquest del títol de l'article n'és un clàssic. Provoca grans passions i encara no l'has acabat de dir, ja hi ha un malquefer de gent que manifesta el seu entusiasme o que se sent profundament ofesa, com si hagués sentit un renec.
Què deu tenir d'especial aquest nom per provocar tal diversitat de reaccions? D'entrada haurem de convenir que la passió sol ser contrària a la racionalitat i que la cultura ajuda a veure les coses sense tanta passió.
Per açò, primer de tot farem una repassada d'estudis de primària. Què vol dir país? Ho he cercat en els diccionaris més reconeguts i m'he trobat que país vol dir nació o regió o província o territori... A continuació he cercat la paraula català, i tampoc en aquest cas no hi ha discrepància entre els diccionaris. En el de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola diu, textualment, que és la «Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón». No cal ser una llumenera per entendre que aquests otros dominios són València i les Balears, ja que el mateix diccionari aclareix que el valencià i el balear són «variedades de la lengua catalana».
Així que, d'entrada, és com si haguéssim redescobert es llangardaix d'Aló, que no devia ser tan feroç si el van poder exposar damunt una teula. Països Catalans vol dit «nacions o regions o províncies o territoris que rallen la llengua romanç vernàcula de Catalunya i altres indrets de l'antiga Corona d'Aragó». Vatuadell! Tanta estamenya per una cosa tan simple?
Perquè és evident que donar nom a una comunitat lingüística és tan necessari com neutre. No comporta connotacions polítiques o ideològiques. És tan obvi com que cada cosa té el seu nom i no en té un altre. Per açò als països que rallen castellà se'ls coneix com a hispanoamericans, i els que ho fan en francès conformen el que s'anomena francofonia, i açò no és ni bo ni dolent: simplement és.
I és lògic que els integrants d'una comunitat lingüística tenguin més vincles entre ells que amb qualsevol altra comunitat. Els uneixen el lligams de la cultura comuna i, en els temps moderns, els mitjans de comunicació que s'expressen en la pròpia llengua, des dels diaris fins a la ràdio i les televisions, la literatura, la música i totes les aportacions d'internet.
La anormalitat de la nostra comunitat lingüística és que forma part d'un Estat que renega de les seves obligacions. A pesar que som al segle XXI, a pesar de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, a pesar d'allò que diu la Constitució espanyola, el català no és tractat amb normalitat a Espanya i les dificultats de comunicació entre els diversos territoris que el rallen són escandalosament sectàries.
No hi ha en tot Europa cap llengua amb tants de parlants com la nostra que sigui tan maltractada pel seu estat. Perquè el d'Espanya no li reconeix la unitat que el món científic internacional li certifica i –a diferència del castellà– la deixa en mans dels interessos partidistes de cada territori. De la mateixa manera que posa totes les dificultats a la creació d'un espai de comunicacions que ens relacioni com a membres d'una mateixa comunitat lingüística que som.
2 Qualsevol llengua europea de les dimensions de la nostra disposa d'un nombre important de ràdios i televisions amb una oferta absolutament diversificada. Aquí, en canvi, només se'n salva Catalunya, que fa un gran esforç per tenir els mitjans normals d'una llengua normal. Però a més de criticar-la per aquesta voluntat legítima, l'Estat dificulta que compartesqui aquests mitjans amb els altres territoris que tenen el mateix idioma.
En aquest Estat que diu que no vol separacions ni noves fronteres, les emissions de ràdio i televisió en llengua catalana no poden travessar la miserable línia divisòria d'una comunitat autònoma. El sectarisme que manifesta l'Estat espanyol contra la nostra comunitat lingüística arriba al punt d'haver impedit que el català –el menorquí– sigui llengua oficial de la Unió Europea.
Clar que hi ha gent que en comptes de rallar d'aquests fets evidents s'estima més espantar les criatures amb la llegenda de l'imperialisme dels Països Catalans...