Vestir amb transparències és un risc que assumeixen algunes persones, sobretot dones. Aquestes transparències es poden graduar, escollir. Una pot mostrar un braç, una mica el llom o, si s'atreveix, pràcticament tot i ser el centre d'atenció de la festa (en positiu o en negatiu en funció del contingut i de qui s'ho mira).
No obstant això, quan la transparència no és un vestit sinó un estil de gestió pública no pot ser gradual, ni selectiva. Si es juga aquesta carta, és necessari ser transparent en tot el que estigui dins dels límits que marquen la prudència jurídica i la preservació de la privacitat, sense destriar ni fer excepcions. O tot o res. Si no, no és transparència, és estratègia política. Això sí, això no.
Molts van ser els partits que a les eleccions van fer bandera de la transparència, i encara en fan. Massa i tot. Cansen. Però en la pràctica, a aquest concepte alguns li han posat un asterisc, una nota d'aclariment a peu de pàgina. No mostren l'interior d'un vell hospital, no expliquen per què van escollir el càrrec de confiança concursal, no informen de la visita a un edifici a comprar. Els ciutadans som més exigents al respecte que abans perquè ells n'han fet bandera. O jugam o no jugam. Igual passa amb la cosa identitària. Alguns van fer bandera d'estar a favor del procés sobiranista català però després no els va agradar que els demanessin sobre si anaven o no a l'acte de la hispanitat. Si un obre la porta, hi entram. El mateix amb les vergonyoses dietes. Si hem de ser austers i regenerar, ho som.
Per altra banda, quan la transparència se sobreactua, s'exagera, es cau en l'striptease de barra americana. Saber els cotxes del conseller i el saldo de la consellera no aporta al ciutadà res més que vouyerisme polític. Si un roba no ho escriurà en un paper, ni apareixerà a l'agenda del web la reunió per cobrar una comissió.
Millor tenir-ne una mica que no res, és cert, però com el silenci, la transparència és absoluta o no és.